20 de desembre 2007

Una experiència única

Com ja sabeu, havíem de fer de professors de matemàtiques als nens i nenes de segon, tal com ho explico al bloc Alber Actual.
A finals de novembre vam anar a la classe de segon a presentar-nos. Ens van deixar uns llibres per agafar idees i diners de mentida. A partir d’aquell dia, els de sisè portem unes setmanes assajant com fer de profes, preparant les fitxes que els faríem ...
També preparàvem exercicis, i miràvem que fossin adequats a la seva edat. Tots estàvem emocionats esperant que arribés el dia de fer de professors. Fins que al final va arribar.
El dia 18 de Desembre vam anar a la classe de de segon i vam portar els nens a la de cinquè. Vam anar sortint tots i explicant diferents coses sobre l'euro. Cada profe tenia els diners de mentida que ens havien deixat per poder fer les explicacions o exercicis.
L’Arnau i el Dídac van ser els primers que van sortir, i van explicar els diners que hi havien abans i per què van canviar de les pessetes als euros. Tot seguit el Xavier i el Marc Barios van explicar les monedes, com eren, de quints tipus n’hi ha ...
Després d’aquests ens tocava a la Irene i a mi. Jo estava molt nerviosa, però quan vaig ser allà davant, la vergonya em va marxar. Vam explicar els bitllets i la relació entre els euros i els cèntims.
El Marc Balagueró va ser el següent. Ens va explicar com havíem de pagar quan anem comprar i el canvi que ens han de tornar. La Núria i el Sergi, que van sortir després, van posar exercicis a la pissarra perquè els nens els anessin fent.
Al dia següent, dimecres, tots els alumnes de segon es van reunir amb els seus professors particulars, d'un en un o de dos en dos, perquè hi havia més nens de segon que de sisè. Cadascú va fer les fitxes, jocs i exercicis que nosaltres els havíem preparat. Quan vam acabar, vam marxar. L’endemà ens esperava un examen.
Avui, a primera hora, hem assajat l'examen. Després del pati, hem anat a la classe que ens tocava i hem preparat les taules. Llavors, quan els nostres alumnes han arribat, s’han assegut i la Irene ha explicat com havien de fer l’examen.
Un cop tot aclarit, els ha donat permís per començar i s’han posat a la feina. Els de sisè anàvem passant a mirar, per si algú no entenia els exercicis o volia fer alguna pregunta. Cada profe tenia una zona per controlar. Tot estava en silenci, nosaltres anàvem passant, semblava un examen de les pel·lícules.
Els nens han anant escrivint i nosaltres els ajudàvem. Quan ja quedava poc, els hem deixat uns minuts perquè anessin acabant. La majoria ja estava. Llavors, la Irene els ha dit que deixessin els llàpissos i hem començat a corregir.
Hem anat sortint d’un en un a la pissarra i hem explicat com s'havia de contestar cada pregunta. Mentrestant, els altres passaven a posar la nota a cada alumne. Finalment els hem dit la seva nota de l'examen. N’hi havia que treien bones notes, però ningú ha tret un deu. Altres treien notes baixes, perquè tothom no és igual.
M'ha agradat molt fer aquestes activitats, sobretot perquè era la primera vegada que feia de professora de matemàtiques a uns nens més petits que jo. Va ser al·lucinant, quan estaves a davant de tot, que tothom t’escolta i cada paraula que dius tots la senten. Espero que tinguem més experiències com aquesta.

19 de desembre 2007

Toquem la flauta

Ja fa unes quantes setmanes que els de 6è preparem una interpretació instrumental. Toquem amb flauta la cançó Dreams, que en català significa "somnis". És del grup "The Cranberries".
Quan la senyoreta Sònia, la professora de música, ens va ensenyar les possibles cançons a tocar tots varem dir que volíem aquesta, fins i tot sense acabar de sentir-les totes.
Primer ens semblava molt difícil, i és que amb el que sabíem fer amb la flauta, realment ho era. Vam haver d'aprendre a tocar una nova nota: el si bemoll. Hi ha un fragment de la cançó que no toquem, perquè totes les notes són alterades amb el bemoll, i ens faríem un bon embolic. A part, en aquest bocí, la cantant dels Cranberries, la Dolores O'Riordan, fa una mena de xiscles que queden molt originals.
Ens ha costat bastant aprendre a tocar aquesta cançó, per sort, la nostra mestra ja s’ho va pensar i varem començar a estudiar amb molta anterioritat del festival de Nadal de l’escola, que és on la representarem aquest divendres, 21 de desembre.
Com cada any, els nens i nenes de cada curs es preparan cançons, poemes, o també es fa alguna representació de teatre ... i els pares, padrins, germans, en fi, família, ho venen a veure.
Els meus companys i jo estem molt contents i a la vegada nerviosos. Esperem que ens surti molt bé.

18 de desembre 2007

Un noi massa gran

Títol: Aurelio tiene un problema gordísimo
Autor: Fernando Lanana
Il·lustrador: José María Almarcegui
Editorial: SM
Col·lecció: El barco de vapor
Edició: Disetena

Aquest és el llibre de lectura de castellà que hem llegit el primer trimestre.

Resum:
Un día, l'Aurelio es va despertar i es va adonar de que havia crescut més del normal. Al cap de poc temps, s'en va anar amb la seva mare als "magatzems moderns", una botiga inaugurada l'any 1926 per a comprar roba nova. L'Aurelio no volia anar al col·legi perqué li feia vergonya i pensava que els seus companys es riurien d'ell.
El mestre, Don Eubúlides el va fer asseure's a l'última fila, amb Otentote, un noi molt gran i que tots els de la classe es burlaven d'ell. Al cap de poc es van fer amics.
El metge de l'Aurelio, el doctor Bálsamo, li va dir que a Lisboa hi havia un metge que el podia curar! També li va ensenyar un article d'una de les seves revistes mèdiques sobre el síndrome de Vómer, descobert per un metge de Lisboa Joao Vómer, que va morir a l'agost de l'any 1988. El síndrome de Vómer era la malaltia de l'Aurelio.
Si voleu saber com acaba aquesta interessant història, llegiu-vos aquest llibre, us agradarà!

17 de desembre 2007

Llegiu-vos-el!

Títol: Lladres de cavalls.
Autor: Josep Vallverdú.
Il·lustracions: Isidre Monés.
Editorial: La Galera.
Col·lecció: Grumets.
Edicions: 2, la primera al novembre de 1992 i la segona al febrer del 1996.

Aquest és el llibre de lectura de català que hem llegit a l'escola per començar el primer trimestre de sisè.

Resum:
En Frank, a qui tothom li deia Jove Frank, portava una carta a casa dels Brass per la filla, la Norma, que deia que li havien concedit la plaça de mestra a Fario i tots estaven molt contents.
La Norma es va endur el seu germà David. Quan estaven al tren que anava a Fario hi havia un home que s’havia assegut al seu davant, era molt simpàtic. Però poc després van assaltar el tren i aquell home era el capitost dels atracadors, així que es van endur els cavalls que portava el tren i la Norma i el David d’hostatges.
Els van donar un cavall i quan menys s’ho esperaven la Norma i el David van fugir amb el cavall, però es clar eren dos i corrien menys i els van atrapar. Quan ja eren al congost de Coyotito els van deixar marxar.
La família Brass, junt amb el Jove Frank, van anar al fort on hi havia els soldats i els van dir la notícia. Els soldats van marxar cap al congost. La família Brass van tornar cap a casa però, en canvi, el Jove Frank va voler anar amb l’exèrcit.
Van atrapar els lladres però tot seguit els Natxuc, una tribu india, van acorralar als soldats.
Si voleu continuar la història llegiu-vos-la. Les paraules són fàcils, excepte algunes que són una mica més complicades.
Aquest llibre a mi m’ha agradat molt i crec que tothom se l'hauria de llegir en aquesta edat.

16 de desembre 2007

Arròs al forn

La meva tieta quan ve a Albesa sempre ens fa un arròs molt típic de València allà on viu. Per això he decidit penjar-la a Internet perquè vosaltres l’intenteu fer. És molt bona i es fa amb els següents ...
Ingredients:( Per a 4 persones)
- 400 grams d’arròs
- Una cabeça d’alls sense pelar i desgranada
- 400 grams de costella de porc
- 4 bocins de botifarra negra
- Una patata mitjana
- Mig pebrot roig
- Un tomàquet madur gros
- Un pot petit de cigrons
- 1 litre de brou de carn
- Una tassa d’oli
- Un pessic de colorant alimentari
Preparació:
En una cassola de terra fregiu la botifarra i reserveu-la en un plat, seguidament fregiu una mica el tomàquet tallat a rodanxes de dit i també el reserveu.
Fiqueu a la cassola la costella i els alls, salpebre-ho. A mig daurar afegiu el pebrot tallat a bocins grossos i la patata trencadeta a làmines.
Quan la costella i les verdures estiguin ben cuites afegiu l’arròs, li feu donar uns tombs fins que quedi cruixent. Afegiu una mica de colorant alimentari, els cigrons i el brou. Poseu també a la cassola la botifarra i el tomàquet que havíeu reservat.
Deixeu-lo bullir a foc lent fins que es begui tota l’aigua, uns quinze minuts. Els últims tres minuts deixeu-lo al forn, ben calentet, i ja el podeu servir. Bon profit!

15 de desembre 2007

La Marató de TV3

La Marató de TV3, que aquest any arribarà a la setzena edició, se celebrarà demà, 16 de desembre i es dedicarà a la lluita contra les malalties cardiovasculars.
En la seva última edició, dedicada al dolor crònic, la Marató va recaptar 6.993.480 euros. Amb els més de 51 milions d’euros que s’han recaptat en aquests últims 15 anys s’han pogut pagar més de 575 projectes d’investigació mèdica.
Aquest any serà presentada per Miquel Calçada. Al llarg de les més de dotze hores que dura el programa en directe, s’explicarà que les malalties cardiovasculars són la primera causa de mort, fins i tot per davant d’altres malalties com el càncer. Cada setmana, 30 catalans moren per culpa d’alguna malaltia d'aquest tipus.
En aquesta edició hi haurà testimonis de persones que han sobreviscut a un atac de cor i es parlarà de moltíssimes coses, sobre tot dels infants i dels joves que tenen alteracions al cor.
Com sempre, també la Marató comptarà amb persones que ajudaran a l’hora de recaptar diners, per exemple, estant al telèfon. Aquest és el programa on la gent té més col·laboració de tota Espanya.
El d’aquest any és el tercer disc de la Marató. Hi col·laboren grups molt coneguts i d’altres no tant. Les 170.000 còpies que s’editaran es poden comprar juntament amb els diaris Avui, El Periódico de Catalunya, El Punt i La Vanguardia. El preu és el mateix que en les dues edicions anteriors, de 9 euros.
L’any passat, a l’espot, hi havia un metge que donava un plàtan a un mono i aquell el partia pel mig i en donava la meitat a un altre mono. Aquest any és d’un bebè que veu un gos i es vol tirar pel balcó per agafar-lo, mentre que sa mare és a la cuina i no veu res, en canvi el veí si que ho veu i fa una trucada a aquella casa i, d'aquesta manera, la mare aconsegueix salvar el nen.
A Albesa, també es recapten diners fent una caminada, i donant-los el dia que es fa un festival de Nadal. Espero que aquest any siguin molts.

14 de desembre 2007

La Portella

La meva mare vivia a la Portella, un poble petit i bonic. També hi tinc tots els tiets, padrins, i cosins. El meu pare és d’Albesa.
A la Portella hi ha més gent estrangera que no pas del poble. Tenen alguna plaça molt bonica i amb molts arbres. També hi ha una bassa que serveix per regar els camps de conreus, el col·legi de la portella es molt petit. També tenen un mini bosquet.
També hi ha una plaça que s’anomena la plaça de la Creu, que sempre hi ha gent estrangera asseguda als bancs.
En Marc, el meu cosí, i jo sempre anem a la bassa a menjar les xuxeries que ens comprem en una botiga que venen tota mena de coses.
A la Portella també hi ha una dona que és vella, però molt simpàtica. Sempre ens dona un euro, perquè de vegades, quan la veiem, l’ajudem a portar les coses a casa seva. A la plaça dels gronxadors sempre hi ha jovent amb les motos que fan rucades i jo sempre li dic a en Marc:
- Algun dia prendran mal i hauran d’anar a l’hospital.
Tinc un amic que es molt bon tio que es diu Ibraima. És Africà, sempre anem a jugar a futbol ell i jo, però al meu cosí no li agrada molt el futbol. També hi ha alguna vegada que juga amb nosaltres però quan juga sempre penso que és una mica estrany que jugui a futbol.
La meva padrina, que és diu Rosita, és molt simpàtica, per Nadal sempre em dona una mica de diners i un regalet, té molt bon gust triant les coses com per exemple roba i joguines.
De gran m’agradaria viure a la Portella perquè és molt bonic, però també a Albesa, perquè jo he nascut aquí.

13 de desembre 2007

De vacances a Menorca

El 6 de Desembre el dia de la Constitució vaig anar a Menorca amb la família i amb uns amics.
Primer vam anar a Barcelona, a l’aeroport del Prat. Allà ens van ficar un segell que per poder facturar. Ens van venir a buscar en autobús i ens portaren al lloc on era l’avió. Hi vam pujar. Un cop a dins, es va enlairar. L’avió va començar a córrer i de sobte ens vam aixecar del terra.
Quan vam estar rectes ens van treure el cinturó. I jo vaig mirar per la finestra. Quan ja va ser l’hora d’aterrar, perquè sol era mitja hora, ens varem tornar a lligar i baixarem de mica en mica. Just quan va tocar l’avió al terra va fer una sacsejada, per sort ningú no es va fer mal.
Vam sortir de l’aeroport i varem anar cap a fora on ens esperava un home que ens portaria al hotel on havíem d’allotjar-nos. Es deia "Hotel Barceló Hamilton" molt acollidor i gran.
Aquella tarda no vam poder anar a mirar res perquè no teníem cotxe però l’endemà vam llogar-ne un i varem anar a un jaciment arqueològics, la Naveta de Tudons, un lloc on enterraven els Ibers les persones i que ara ocupen els hippies. Vam veure uns penya-segats de 100 metres i també vam anar a una platja a mullar-nos els peus. Era tot molt bonic, però cap al vespre estàvem cansats i vam voler anar a l’hotel a descansar. L’habitació era gran i bonica. Tenia un balcó acollidor i net.
Vam anar al pic més alt que hi havia a Menorca on hi havia uns paisatges molt divertits i impressionants. Desprès vam anar a l’illa dels Porros on diuen que quan la mar puja no es veu. També anàrem a mirar una exposició de quadres i l’església de Ciutadella una de les ciutats importants de Menorca, però la pena es que estaven fent obres. Més tard vam veure un poblat Iber, que tot estava fet de pedra i tambè hi havia una torre de control pels enemics dels Ibers. També un lloc on resaven i feien els enterraments.
Finalment vam anar a Maó una ciutat molt bonica i amb monuments històrics. Va arribar la nit i la meva mare va començar a fer les maletes per l’endemà marxar, però abans vam anar a comprar ensaïmades un menja típic d’allà.

12 de desembre 2007

Mor Sebastià Sorribas

El divendres, set de desembre, ha mort Sebastià Sorribas, als 79 anys, d’una malaltia coronària. Va ser un gran escriptor de llibres infantils.
Els seus familiars i amics han assistit als funerals de l'escriptor, que s'han fet al tanatori de Sancho de Ávila. Després han incinerat el seu cos a Collserola. Albert Ribera ha llegit un fragment del llibre "Viatge al país dels lacets", que explica la por d'un nen de quedar-se orfe, i han donat a la familia un recordatori amb el llibre "El zoo d'en Pitus", una de les millors obres de literatura infantil catalana. L’editora de La Galera, Lara Toro, ha recordat Sorribas com una persona entranyable, amb les idees molt clares.
L’any passat es va celebrar l’any Sebastià Sorribas. En aquell mateix any se celebrava l’any quaranta de la publicació del llibre "El zoo del Pitus", el primer llibre que Sebastià Sorribas va publicar. El vam llegir quan féiem cinquè i ens va agradar molt.
Sebastià Sorribas també va publicar "Festival al barri d’en Pitus", "Viatge al país dels lacets", de la qual Televisió de Catalunya n’ha fet una sèrie, "La vall del paradís" i "Els astronautes", entre altres. Va guanyar el Premi Folch i Torres i el Serra d’Or.
Sebastià Sorribas ha mort, però els seus llibres hi seran per sempre.

11 de desembre 2007

Pont a Madrid

Divendres, dia set, no vaig venir a l’escola. Estava de vacances a Madrid amb els pares i la meva germana. Teníem previst de marxar el dijous, però no va poder ser i varem anar-hi el divendres amb cotxe.
Vam tardar al voltant de quatre hores i mitja, però no se’ns va fer llarg. L’hotel estava a les afores de Madrid i tenia tres estrelles, però sembla més "pijo". Per dins la ciutat anàvem sempre amb metro.
Aquell primer dia, entre dinar i sopar vam voltar gairebé tot Madrid. Vam veure la Puerta del Sol, la Puerta de Alcalá, el Banco de España, i moltes més coses.
L’endemà, segon dia, ens vam aixecar molt aviat per poder anar al Museo del Prado, vam tenir que fer dues hores i mitja de cua, i molt pesades, tot i que va valer la pena. Jo feia molt temps que hi volia anar, des de que tenia nou anys, i els hi deia sempre als meus pares. Em feia molta il·lusió veure Les Menines de Valázquez, i ho vaig aconseguir. És un quadre impressionant, és molt gran i jo me’n vaig fer creus. Tenir allò davant no es pot expressar, s’ha de veure.
En acabar estàvem molt cansats, perquè havíem caminat molt dins, a part eren les quatre, així que varem anar a dinar al restaurant del propi museu. Després varem anar a passejar i al tard al cinema, la pel·lícula estava molt bé. Em va impressionar que als cines d’allà només hi ha dues o tres sales.
L’últim dia, diumenge, ens varem aixecar i vam anar al famós Rastro, perquè no ho havíem vist mai. Es notava que tot era de segona mà, especialment a la part d’antiguitats. Hi havia munts de cosetes inútils que no diries mai que hi fossin.
Després varem anar a dinar en un restaurant molt elegant i finalment vam marxar cap a casa. Com que encara no era fosc, podiem veure els avións que passaven no massa més amunt de les llums de la carretera.

10 de desembre 2007

El forn de Ca l'Alegre

Fa poc vam anar al forn de pa de Ca l’Alegre, a fer unes preguntes a la dona del pastisser. Ens va rebre molt bé i va estar molt amable.
Entrevistem la Liliana, que s'ocupa de la botiga.
• En quina hora us aixequeu per fer el pa?
El pastisser s’alça entre les 3:15 i les 3:30.
• Com feu el pa?
Per fer el pa es posa la farina, el llevat, la sal i l’aigua. Segons la proporció de farina corresponen diferents proporcions de sal, llevat i aigua. Es posa l’amassadora i la màquina funciona uns tres quarts d’hora fins que la massa s’ha agafa una consistència que ja es pot amassar. Llavors passa a una altra màquina que se’n diu talladora, que talla peces amb els grams que nosaltres li diem.
Després, va a la bolejadora, una màquina que compacta més la pasta. Seguidament passa a la reposadora, que fa que la pasta comenci a agafar volum i posar-se més tova. En aquesta màquina s’hi està uns 30 minuts. D’aquí passa a la màquina formadora de barres i fa que s’allarguin.
Tot seguit les posem en un armari de calaixos que a sota es posa una tela com de sac i s’hi està mitja hora o tres quarts, més o menys. Finalment, quan la pasta està preparada, la posem al forn i s’hi està mitja hora.
• Hi ha altres maneres de fer el pa?
Sí, n’hi ha d’altres maneres, posant més llevat, fent una fermentació més llarga. Però no ho sabem ben bé, perquè nosaltres no l’hem fet mai d'aquestes maneres.
• Quins tipus de pa veneu?
El pa blanc amb diferents tipus de pes, com el pa de quart, el de mig, el baguet, els panets i els pans redons de mig i de quilo. També fem i venem pa integral.
• A part de pa, que més feu?
La repostería, croissants, enciamades, croissants de xocolata i coques.
• També treballeu a les tardes?
Per les tardes la que treballa sóc jo, el meu home no. El que faig es escalivar el pebrot i l'albergínia per fer coques.
• Sempre veneu tot el pa?
Depèn. Hi ha dies que ens en sobren i dies que ens en falten. Influeix el fet que han canviat per una banda els hàbits de menjar, perquè ara hi ha més reposteria industrial i abans menjàvem més entrepans. I per altra banda, hi ha més punts de venda i això fa que hi hagi dies que ve més gent i altres que no.
• El vostre pa és més artesanal?
Sí. És més artesanal per la manera de fer-lo i com es cou.
• És dura la feina de forner?
És una feina obligada i dura degut als horaris que són nocturns, de nit, i com més festius més feina tenim.
• Sempre us surt bé el pa?
Si no és a causa dels factors externs, que ens treguin la llum, però tret d’això procurem que ens surti bé. El temps també influeix. Si surt alguna cosa malament, jo acostumo a deixar-la més bé de preu.
• Quins dies teniu més feina?
Els dissabtes i les vigílies és com si fos un dissabte i tenim més feina.
Després de fer l’entrevista, li vam donar les gràcies per la seva amabilitat, ens vam acomiadar i vam marxar.
-- Entrevista feta amb la col·laboració de l'Elisabet Solé.

07 de desembre 2007

Coc ràpid

Aquest és el coc que fa la meva padrina i que es pot menjar sol o amb xocolata desfeta, de totes maneres està molt bo.
Ingredients:
- 1 vas d’oli
- 1 vas de llet
- 1 vas d’aigua
- 1 vas d’anís
- 2 vasos i mig de sucre
- 4 vasos de farina
- 4 ous
- 1 paquet Royal
- 1 tubet de llimó
Preparació:
1- En un bol posem la farina i els quatre ous. Hi afegim un vas d’aigua, un de llet, un d’oli, un d’anís i un de sucre. Ho barregem tot fent una massa molt suau. Si no queda prou desfet es pot fer amb la batedora.
2- Després es prepara una safata amb paper per al forn, que ocupi tot el fons de la safata (es posa perquè no s’enganxi el coc).
3- Es tira la barreja que hem preparat amb el batidor, a la safata, que posarem al forn.
4- Es posa al forn durant uns 30 minuts a 180 graus.
5- Quant ja han passat els minuts ho traiem del forn i es deixa refredar.
6- Quan està fred es treu de la safata i s`adorna amb una mica de sucre per sobre i bon profit!!!

05 de desembre 2007

Nous càrrecs!

Avui hem renovat càrrecs. L’ultima vegada he estat subdelegat. Ara he sortit elegit d'edició que consisteix en corregir textos, i imatges, que consisteix en escanejar. D’edició no s’ha presentat ningú, per això s’ha pogut votar a tota la classe.
Aquest any ens hem presentat per mitjà de Google Groups, com totes les vegades que em fet eleccions.
De càrrecs han sortit: delegat Xavier, subdelegada Irene; bibliotecàries Elisabet i Marc Balagueró; edició Arnau i Núria; imatges Arnau, Marc Balagueró i Dídac.
Ara el nostre professor ens ha portat un escàner de casa seva que es molt ràpid, per això d’imatge n’hi han sortit tres.
A mi no m’ha agradat sortir d’edició perquè porta molta feina, però sort que hi ha un ajudant. Fins ara el Sergi i la Irene han estat els de edició. El Sergi, quan corregia algun text, el canviava tant que quan el llegíem no semblava nostre.
M’agradaria que hi hagués algun càrrec més, com per exemple material. Jo crec que ho farem molt més bé aquest any. Perquè és clar ara ja hem crescut i madurat, n’hi ha alguns que una mica menys i, d'altres, més, com a totes les escoles.
Les eleccions han anat bastant bé. Primer hem apuntat a la pissarra els noms dels candidats a cada càrrec. Després hem apuntat dos noms de cada càrrec (menys d'imatges, que eren tres), que cadascú creia en un full. Llavors l’hem doblegat i el professor se'ls ha quedat. Un ha sortit a la pissarra i el professor llegia els noms. I han sortit els elegits.

04 de desembre 2007

Vallverd

Vallverd és el poble on viuen els meus padrins. És un poble molt petit, només té uns 250 habitants. Està situat a la comarca del Pla d’Urgell.
Vallverd no té ajuntament, depèn de l’ajuntament del poble de la vora, Ivars d’Urgell. Només hi ha una botiga on es ven menjar, pa, verdura ... Per anar a la farmàcia o a comprar el diari has d’anar al poble del costat. Tampoc té escola ni guarderia, als nens els passen a buscar amb autobús i els porten a l’escola d’Ivars.
A l’entrar al poble es troba el casal que es diu “Casal l’Espiga”, on hi ha l’únic bar del poble, una sala molt gran on s’hi fan les reunions, els balls, les festes ... A la part de dalt del casal es troba una sala on passa visita el metge i l’infermera.
A Vallverd es celebren duess festes. Al setembre, per sant Miquel, és la festa major i es fa un ball i alguna exposició que prepara l’associació de dones del poble. L’altra és una festa popular, la matança del porc, que se celebra al febrer. El porc es mata a primera hora del dia i les dones fan les llonganisses, les botifarres ... Quan ja és migdia es fa un dinar popular on es menja tot el que han preparat.
Hi ha un club de bitllaires molt bo, que aquest any és campió del II torneig de la copa generalitat.
Quan fa bon temps, els diumenges, vaig amb el meu padrí a l’estany d’Ivars d’Urgell. Allà fem una volta, pugem al mirador i observem els ocells que venen.

03 de desembre 2007

Els canalons de Nadal

Com cada any, en les dates de Nadal la nostra tradició es menjar-nos els canalons, i ens els mengem en un tres i no res.
Ingredients per al farciment:
1 kg de carn magra
Mig kl de carn de vedella
6 sis cuixes de pollastre
2 dos ous durs
4 cebes
1 tomàquet
Oli d’oliva
3 paquets de canalons
Ingredients per la beixamel:
Llet, ou, farina i nou moscada
Preparació dels canalons:
Agafem tota la carn prèviament salada i trossejada, la fiquem en una cassola a rostir a foc lent un parell d’hores. Quant està cuita, la meva mare i jo la passem per a la picadora automàtica. Desprès la fica a la cassola amb un raig de llet i llesta per a enrotllar. Desprès bullim els canalons, els fiquem en aigua freda, els estirem a la taula, i el meu pare i jo els cargolem.
Preparació de la beixamel:
Es posa la llet en un caso, quant arrenca el bull s’hi tira farina, fins que espesseixi. L’ou i la nou moscada s’aboca a la plata amb formatge ratllat, i al forn a gratinar uns quart d’hora a 150º graus.
¡I bon profit!

28 de novembre 2007

El predicador

L’altre dia el pare del Sergi va repartir un paper que hi deia que ficarien un vídeo de Prem Pal Singh Rawat (nascut el 10 de desembre de 1957). Van venir uns homes i van posar dos vídeos, en ells hi sortia Prem Rawat, més conegut com "Maharaji", parlant sobre buscar la pau interior de cada un.
Mitjançant les seves conferències i publicacions predica la pau interior com una experiència personal i individual. És molt famós. Als dos anys ja va començar a parlar en reunions familiars i, als dotze, ja voltava per tot el món. Al llarg de la seva vida ha anat voltant per arreu del món fent xerrades sobre la pau.
Al vídeo va dir alguna frase com aquesta:
- Dins de tot esser humà viu està succeint quelcom meravellós. A l’interior de cada persona existeix una bellesa suprema, hi ha pau, alegria i el sentiment que neix del cor ...
A mi no m’agradaria pas ser predicador com Prem Rawat perquè primer em tindria de buscar la meva pau interior, crec que te tota la raó però quan els sents sembla que estigui una mica foll. Aquest no és com aquells que diuen que Déu els hi diu coses, i jo crec que s’ho inventen per guanyar diners.
La meva mare no vol que faci religió però ells se'n van a veure’l i allò es com una religió.

27 de novembre 2007

Els flams més bons

Ara us explicaré com la meva padrina fa un flam de coco molt bo. Com ja sabeu el flam es pot menjar en totes les estacions de l’any.
Ingredients:
- 1 pot de llet condensada
- 100 grams de coco
- 3 ous
- una cullerada de sucre
- ¼ litre de aigua
Preparació:
1. Separar els rovells de les clares, barrejar la llet condensada amb els rovells, afegir el coco i l’aigua. Barrejar.
2. Batre les clares amb la batedora, unir-les suaument amb el que acabem de preparar.
3. Abocar la preparació en un motlle, coure'l en el forn fins que el flam estigui espès (uns 30 minuts).
4. Treure el motlle quan estigui fred.
Decoració:
Ho podeu decorar com vulgueu, però la meva padrina ho fa així:
Quant el flam està fred es posa en una plata i es decora pel damunt amb caramel líquid i unes cireres vermelles i verdes, que es fabriquen especialment per als postres.
A mi m’agraden molt els flams, sobretot aquest. Es poden fer d’altres gustos: de cafè, bescuits... El podem fer de diferents formes.

26 de novembre 2007

Un doble cas

Títol: Un joc perillós/El cavaller fantasma
Autor: Thomas Brezina
Il·lustracions: Rolf Bunse
Editorial: Cruïlla
Idioma de publicació: Català
Primera edició
Aquest cap de setmana m’he llegit un llibre, i m’ha agradat tant que ho he fet d’una tirada.
Són dos llibres en un. "Un joc perillós" i "El cavaller fantasma". Al final de cada capítol et fa preguntes, i per saber la resposta hi ha un descodificador. Al final hi ha una mena de taula que has d’anar omplint i que quan acabis et dirà si has resolt el cas bé, si ho has fet malament ...
En Lluc, la Virgi i en Pau són molt amics. Aquest darrer, té un joc d’ordinador que li agrada molt, i lluita per ser el primer de la classificació. Aquest lloc l’ocupa en Heavy, que segons les seves deduccions i la dels seus companys és un noi.
Un dia, tot jugant, va entrar en Baró X a la seva habitació, que és el monstre que veu a l’ordinador. Aquest, agafa l’aparell tant estimat pel nen i el llança al terra. Després se’n va corrent. En explicar-ho als seus amics quan estaven en un bar, es van quedar amb la boca oberta.
Aleshores van veure passar aquella persona disfressada de Baró X i se’n van sense pagar. Després tenen uns quants problemes, i han d’investigar moltíssim, sinó en Pau no podrà tenir el seu record.
El cavaller fantasma és molt interessant i intrigant. La classe de la colleta va d’excursió en un castell vell, hi ha una armadura molt antiga, i després de veure com una noia entra per la finestra es produeix un robatori. La senyora que viu al castell és atropellada, i ningú sap que fer.
Creus que aconseguiran atrapar els lladres?

24 de novembre 2007

Excursió als Boixols

Fa poc els meus pares, el meu germà i jo vam anar a Isona a veure les muralles romanes.
Després d'haver-les mirat, anàrem al museu de la Conca Dellà. A la primera planta hi havia restes de gerros, àmfores,... tot romà. A la segona hi havia els dinosaures, restes d’ous, petjades, ... Després ens van posar una pel·lícula sobre els dinosaures trobats a Isona.
A la sortida vam agafar la carretera dels Boixols, que era molt estreta i amb moltes corbes. Fins a Coll de Nargó hi havia 41km i 365 corbes (les vaig contar). Però abans, vam anar a Valldarques, un poblet molt petit on hi havia tres o quatre cases, també vam anar a veure l’església de Sant Romà de Valldarques que l’estaven restaurant. En aquell poblet hi havia molt bona vista.
Prop de Coll de Nargó vam parar a dinar en un bosquet, estàvem molt a prop del riu Sallent. Varem anar a veure’l i a passejar una estona.
De tornada vam passar per Ponts i, com que encara no era fosc, vam visitar la Col·legiata de Sant Pere de Ponts, molt ben arreglada i amb jardins pel voltant.
Va ser una excursió molt interessant, divertida i amb vistes molt boniques, us la recomano!

21 de novembre 2007

Fotografíes a la classe

Cada any, al col·legi ens fan fotografies de grup i, si algú ho vol, de carnet, postal o calendari.
Ja fa uns dies, la Mònica, la fotògrafa, ens va fer les fotos. A segona hora de classe ens van avisar. Vam baixar. A la plaça dels gronxadors, ens esperava la fotògrafa. Vam seure al banc i ens vam col·locar com ens van dir. Ens van fer les fotos i, en acabar, si algú s’havia de fer un altre tipus de fotografia, li feien. El Sergi, se’n va fer una altra amb el seu germà Andreu, que el va anar a buscar a la seva classe.
Després, quan vam acabar de fer-ho tot, vam tornar cap a la nostra classe i vam seguir amb les nostres coses.
Fa pocs dies ens van portar una foto de grup per penjar a la classe de sisè. Estàvem tots molt bé amb el fons dels arbres i els gronxadors, quedava tal com la veieu. Quan ens ho diguin, podrem pagar el que val i endur-nos-la cap a casa nostra.
En totes les altres classes també ho fan, sempre començen fent-ne amb els nens de P3i continuen fins arribar als de 6è.

20 de novembre 2007

Tutors de contes: acció!

Avui hem provat l’experiència de fer de tutors de contes. Cada un ha explicat el conte que havia triat, cadascú a la seva manera i després hem fet activitats, com per exemple buscar les diferències, fer un laberint, pintar un dibuix, en fi, totes les activitats relacionades amb el conte. També els hem fet preguntes sobre el conte.
Els nens s’ho han passat molt bé i han aprés bastant. Fins i tot hi havia algun nen que sabia llegir lletra d’imprempta!
A tothom li ha agradat molt explicar contes als nens. Malgrat això, hi ha hagut algú a qui no li ha agradat gaire el seu "alumne".
Per repartir-nos millor, la meitat de la classe ha explicat el conte a la classe de 6é i l’altra meitat l’ha explicat a la classe de P5. Mentre explicàvem el conte i mentre feiem les activitats, el nostre mestre ens anava fent fotos. De totes les fotos que ha fet, les que estiguin bé formaran part del CD de fi de curs.
A mi m’ha agradat aquesta experiència i m’he divertit molt amb els nens. D’aquí a tres setmanes hi tornarem, amb el mateix nen però amb un conte diferent.
En un article anterior, l'Arnau explica com es prepara. Aquí teniu un ellaç directe: Tutors de contes: preparació.

19 de novembre 2007

La nostra amiga/planta

L’any passat, poc després de fer-li una entrevista l’Elisabet i jo a la que era la venedora de la floristeria del poble, ens va regalar una planta per a cada classe. Eren petites, n’hi havia que tenien les flors roses, altres que les tenien de color taronja, i algunes, blanques. A nosaltres ens va tocar aquesta última.
Vam decidir que ens n’encerregaríem les tres nenes, ja que als nens els feia una mica de mandra. Al principi estàvem preocupades, perquè només la podíem ficar en un lloc, i allà no li tocava massa el sol. Pel que es veu, estàvem equivocades.
A tothom se’ls va morir excepte a nosaltres, a alguns més aviat i a altres més tard. Creiem, o millor dit estem segurs, que això els va passar perquè la van ofegar de tant regar-la, ja que la nostra va passar l’estiu sense que ningú la toqués i encara és viva.
Ara, a vegades se’ns passa de llarg i la deixem tres setmanes sense alimentar-la, però no passa res. A l’estiu va perdre gairebé totes les floretes, i ara ja es comença a recuperar.
Jo ja la veig com una alumna més de sisè perquè és la més callada i la que més escolta.
Espero que aquest hivern no la mati el fred i visqui molts més anys.

18 de novembre 2007

Nou camp de futbol

Durant molts anys, el camp de futbol havia estat de terra, i es regava quan plovia, o amb una cuba. Al desembre del 2005 es va posar l’aigua canalitzada amb reg per aspersió per a tot el camp.
Aleshores al camp s'hi va fer una petita remodelació, que va consistir en allargar cinc metres d’amplada per deu de llargada.
Al juny de 2007 s’ha ficat gespa al camp, que va ésser una feina molt laboriosa, perque tota la gespa no va sortir alhora, i van haver de replantar-la, allí on no acabava de sortir. També s’han posat les tanques al voltant del camp poliesportiu, i una enreixada per tancar el recinte, per a la prevenció del camp.
Ha quedat un camp que, a hores d'ara, està molt bé, i ben conservat. En aquest camp hi juga el Club Futbol Albesa de primera regional, i també juguen els alevins de la Noguera.

16 de novembre 2007

Els nostres autoretrats

Ja fa unes setmanes que un dijous, fent plàstica, a tots els de cinquè i sisè ens van fer unes fotos. Jo no sabia per què eren. El dijous següent ens van donar les nostres fotografies amb una cartolina i ens van explicar que les fotos servien perque ens dibuixèssim. Gràcies a les fotos ens va ser més fàcil dibuixar-nos.
Vam estar dos sesions treballant-hi, els de cinquè també ho van fer amb nosaltres. Ens va costar una mica, però ens en vam sortir. Després de dibuixar-los, els vam pintar amb els tons del color més semblant a la nostra cara.
Quan ja vam acabar de fer-los, els vam repassar amb els color que els vam pintar, i com que anavem fent retocs, ens van quedar bastant bé.
Finalment, vam pintar unes lletres que hi deia "autorretrats" de diferents colors per penjar-les amb els nostres dibuixos.
Ahir els van penjar a la paret de les escales que van cap a la nostra classe. Ara estan tots esposats amb la nostra fotografia a costat, perquè puguem veure de qui és cadascun dels dibuixos.
Jo, reconec que ens van quedar molt bé i que ens hi vam esforçar tots, o almenys jo. La majoria s'assemblen, a part d'algun, però no passa res.

15 de novembre 2007

Estimat Ronaldinho

Títol: Estimat Ronaldinho
Autor: Jordi Sierra Fabra
Gènere: Biografia Novelada
Idioma: Català
Editorial: Empúries
Pàgines: 135
Edat recomanada: a partir de 10 anys
Aquesta historia explica la vida d’un noi de la capital de Brasil, Porto Alegre que s’ha acabat convertint en una estrella mundial. Al col·legi no anava gens bé, ho suspenia tot i no treballava amb res.
És en Ronaldo, un noi que des de petit ha somiat en jugar a els primers equips del món.
Als cinc anys li van regalar una pilota, un tresor per ell, sempre que hi jugava intentava fer coses espectaculars. Als set anys el van apuntar al Gremio. Feia un joc espectacular; feia barrets vaselines, feia assistencies de taló i moltes coses més.
Era un dels idols de l’equip un dels millors fins que un dia el 1995 el criden per jugar amb la selecció de Brasil.
A mesura que es fa gran continua jugant amb el Gremio, no perden cap partit i continua sent l’idol, fan un torneig, i fa el seu primer viatge a Europa agafant l’avio.
Va passar el temps i ja va començar la seva etapa de futbolista professional, va jugar el mundial sub 17 amb Brasil en el qual el van veure com jugava i el van començar a fixar als millors equips.
Primer va passar pel PSV Eindhoven, va fer unes temporades allà on era un ídol pel camp que passava. Al cap d’un temps va fixar per Paris Saint-Germain i des d’allà a França el van fixar a el futbol espanyol una de les il·lusions de un futbolista. El va fixar al FCBarcelona i ara encara hi juga.
Trofeus del Ronaldinho:
Escollit el millor devanter de la Lliga de Campions 2004-2005
Escollit el millor gol de la Lliga de Campions 2004-2005
Escollit el millor jugador de la Lliga de Campions 2005-2006
Màxim golejador de la copa de les Confederacions 1999
Escollit el millor jugador de l’America Latina 2005
2 FIFA World Player
2 Premi al millor estranger de la Lliga Espanyola
1 Pilota d’or
2 Premis FIFAPro
1 Copa d’Europa

14 de novembre 2007

Àlber Actual

A finals de setembre, el nostre mestre va demanar l’espai per crear Àlber Actual. Després hi ha treballat per deixar-ho tot enllestit fins que ahir, finalment, es va començar a publicar.
És un bloc de l’escola on poden participar mestres, pares o si convé, alumnes, i explicar allí el que vulguin. I les mestres de parvulari podran publicar dibuixos dels seus nens.
Aquest bloc s’ha creat amb finalitats educatives, per tant, la gent que hi publiqui, allí no explicarà la seva vida, sinó que explicarà coses de la seva classe, festes populars, notícies interessants del poble, i tot allò que estigui relacionat amb l’educació.
La primera entrada la va fer el Xavier Olivart, el mestre de 5é. Jo no sé si interessarà gaire, un bloc de l’escola, perquè, de moment, només hi parlen els mestres, i segons com pot semblar avorrit. Però potser més endavant el Ramon ens deixarà publicar a nosaltres.
Per ara, ningú de la nostra classe ha publicat al bloc, perquè tots tenim molta feina amb els treballs, els textos, les entrades, els deures ...
L’Àlber Actual, evidentment, està vinculat a les nostres pagines personals, al bloc, als temes de ciències. També hi ha una pagina que parla de l’escola, que l’ha escrita el nostre mestre.
Jo us recomano que hi aneu, per veure una mica com és, de que va la web... Si us interessa visitar aquest bloc aneu a la web: Àlber Actual

13 de novembre 2007

La fira de la perdiu

El segon diumenge de Novembre vaig anar a la fira de la perdiu, a Vilanova de Meià.
Abans d’entrar al poble hi havia un guardià que dirigia el tràfic, perquè la gent que anava a la fira aparqués en un camp molt gran. Hi havia molta gent.
La fira era uns quants carrers amples que s’hi feia la fira. Primer era un mercat, amb moltes parades de roba, també de joguines,... Desprès era de productes artesanals, mel, alls, nous, fins hi tot hi havia un formatge que pesava 20 quilos!
Més endavant hi havia alguna parada de Nadal, que hi havia pessebres, figures,... i finalment les aus i els ocells, el que més hi havia eren perdius, però també altres ocells estranys. Al mig de la fira hi havia una parada que et deixaven provar tir amb arc i una altra que et deixaven pujar damunt d’un poni i fer un volta.
També feien una mostra canina a les escoles.
Com que estava ple de gent, t’espentejaven i hi havia parades que no et deixaven veure el que hi havia. Però a part d’això estava molt bé.
A Vilanova de Meià, hi ha un monument, que esta dedicat a les dones que anaven a buscar perdius, a la plaça de l’ajuntament.
Jo us recomano que hi aneu està molt bé, tant la fira com el poble.

12 de novembre 2007

Térmens

La meva mare és de Térmens. Jo sempre hi vaig a veure el meu padrí, el pare de la mare. És un poble més gran que Albesa, de terreny, però té 1467 habitants.
Fan bastantes festes, per exemple Mare de Déu de les Sogues, Sant Pere Màrtir, Sant Sebastià, Setmana Santa, els "garrameus" i les pedretes, la sucrera, o alguna llegenda com, “La pell de bou”.
Ja fa anys que a Térmens no hi ha solament l’agricultura, ara té diferents empreses importants, tant en el sector secundari, en el terciari o en el de la construcció.
A Térmens hi han algunes construccions romanes, també sembla que n’hi ha de medievals. El castell sarraí de Térmens està fet el 1106 com la primera conquesta d'Ermengol VI, després de la de Balaguer.
Després de la batalla de Corbins (1126), el lloc es va perdre, però el van tornar a tenir al 1147. Així, el 1143 Arnau Berenguer d'Anglesola, cavaller de Ramon Berenguer IV, va quedar-se aquest territori.
Térmens és un municipi situat a la comarca de la Noguera (província de Lleida), toca amb el Segrià i el Pla d'Urgell. A l’esquerra de la`població hi passa el riu Segre.

09 de novembre 2007

Tutors de contes: preparació

Aquest any hem començat un nou projecte: ensenyarem a llegir als nois de P5 i a donar-los-hi afició per llegir.
L’altre dia vam anar a la seva classe per conèixer-los millor, però jo ja els coneixia a tots. També vam triar els llibres per llegir i els hi prepararem alguna activitat perquè s’ho passin més bé i els sigui més fàcil aprendre. Ells estan molt il·lusionats i nosaltres també.
El dia 20 de novembre els hi anirem a llegir i a fer-los-hi llegir a ells. També pintaran, respondran preguntes i alguna cosa més. Com que a P5 son dotze nens i a 6é només som nou, tres nens de 6é tindran dos alumnes i aquestos son: el Sergi, l’Irene i l’Elisabet. Jo els llibres els trobo la mar d’avorrits però ells com que són petits els troben divertits. N’hi ha alguns que fan el ruc i es posen pesats o no et deixen acabar de parlar, o es fiquen a riure, a cridar... Bé, en general es porten bastant bé, però ja us dic el que fan alguna vegada.
El primer dia tenien molta vergonya però crec que ja no en tindran més, bé, l’Eloi que es el que tinc jo no es vergonyós però el seu germà gran es de 5é i llavors ja ens coneixíem. A ell li agrada molt el conte però jo m’avorreixo com una ostra.
El Sergi Terés publicarà la segona part.

08 de novembre 2007

La recol·lecció del panís

A Albesa, gràcies a la construcció del canal Algerí-Balaguer, els camps que antigament eren de secà, ara són d’horta, i més grans.
Un dels cultius, a més a més de la fruita, és el blat de moro, més conegut com a panís. Ara, en aquestes dates, és el moment de la recol·lecció, que es fa amb la collidora automàtica. Agafen un rotlle d’uns sis metres d’amplada, que amb terrenys grans, s’acaba molt ràpid.
Al camp, a part de la collidora automàtica hi van, a més d’un tractor i remolc, també de vegades amb camió. La collidora automàtica, comença a collir per una punta del tros, i va pujant i baixant pel camp. Generalment, les collidores automàtiques agafen entre sis i vuit filades de panís, tal com està sembrat i quan té la tolba plena del gra de panís, aleshores s’aboca als vehicles que estan esperant, per a que quan un va a descarregar, es comenci a omplir el següent vehicle.
La quantitat de quilos que pot donar per hectàrea pot estar entre 14.000 i 16.000 quilos.
El panís es porta als assecadors, degut a que té entre un 19 i un 21% d’humitat. Un cop ja assecat es fa servir per la fabricació de tot tipus de pinsos. La collita del panís ve amb un moment en el qual la fruita ja esta collida, per sort perquè si no els pagesos tindrien molta feina.
El panís és un producte que té molt bon rendiment, i que se’n pot treure bons resultats, sempre que hi hagi aigua al canal.

07 de novembre 2007

Projectes a classe

Ara, a la classe, també fem projectes. Aquest any, el primer és un que hem fet l’Elisabet, la Núria i jo.
Es tracta de que hem publicat en unes pàgines anomenades “Temes de ciències” el treball de classe de les roques i els minerals.
En aquestes pàgines de ciències ja hi havíem treballat, amb el tema dels vertebrats, l’any passat. Un grup va fer els peixos, un altre els amfibis, un altre els rèptils, les aus i els mamífers. Jo vaig treballar en el darrer.
Nosaltres tres vam decidir treballar en aquest projecte, fent el tema de roques i minerals, perquè no el vam veure massa difícil i ens agradava.
Ens hem passat uns quants dies muntant-ho tot, dues classes de naturals i alguns patis. Costa una mica, perquè s’ha de fer que la lletra ocupi tot l’espai o més, s’ha de buscar imatges, escanejar dibuixos, i fer-los a mida de manera que quedi bé. També perquè et pots embolicar ja que això dels codis html és estrany...
Ens em organitzat de bona manera. Primer ho fèiem tot una mica entre totes. Però desprès, quan ja retocàvem pàgines inacabades, ens repartíem la feina.
El que més costa potser és les imatges i els dibuixos, perquè si la poses i aleshores no queda bé, l’has de tornar a retocar amb un programa que tenim a l’escola.
El text ja el teníem, perquè, a la vegada, estàvem fent el treball a mà.
A la fi ens a quedat molt bé, almenys a mi, m’encanta. Al mestre també li ha agradat.
Visiteu la web del treball: Minerals i Roques.

02 de novembre 2007

La festa de Halloween

La celebració del dia de Halloween està desplaçant els ritus del Dia de Morts i la festa de la Castanyada, i cada cop es més freqüent aquests dies de veure nens disfressats pels carrers i festes de disfresses que s’anuncien per aquesta nit.
Aquesta festa s’ha fet tant popular degut a les pel·lícules de por que es fan als Estats Units.
He buscat una mica d’informació a internet per saber d’on ve aquesta festa. El Halloween que coneixem avui va començar fa mes de 3.000 anys a Irlanda, allí hi vivien els celtes. Per als celtes, el canvi d'estacions tenia una importància màgica.
A la fi d'octubre i a principis de novembre els celtes celebraven un festival anomenat Samhain. Per a ells, aquesta era una nit molt important ja que era l'últim dia de la collita i el començament de l'hivern. Els celtes creien que en aquesta nit la finestra que separava el món dels vius i el dels morts desapareixia. En la nit del 31 d'octubre les ànimes dels morts tornaven a visitar les cases on havien viscut. Per a mantenir a aquests esperits contents i allunyar els esperits dolents de les seves llars els celtes deixaven menjar o dolços fora de les seves cases, una tradició que es va convertir en el que avui s’anomena trick or treat (“tu em dones i jo no et faig res”) on els nens van de casa a casa disfressats i demanant caramels.
La por i el terror a la nit de Halloween ve d'aquesta creença que els morts tornen en aquesta nit a visitar-nos.
Jo, però, continuo celebrant la festa de la Castanyada com sempre ho han fet els meus pares: un sopar amb els amics on es mengen panellets i es torren castanyes i l’endemà dia de Tots Sants anant al cementiri a posar flors a les tombes dels difunts.

01 de novembre 2007

La castanyada de l'escola

Com cada any, els nens i nenes de l'escola celebrem la festa de la castanyada. Vam començar, que tots els cursos de nens cantaven una cançó de la castanyada. Mestrestant, el mag preparava les coses i els trucs de màgia que, quan nosaltres, els de sisè, vam acabar de cantar, ell va començar a fer màgia. N'hi havia que estaven molt ben fets, i semblava que no tinguessin truc.
Va durar més de mitja hora, i quan quedaven fer dos trucs, tots els nens i nenes de sisè vam marxar cap a dues classes a disfressarnos de castanyers i castanyeres, com cada any. Vam baixar i ens posarem les castanyes a les cistelles que haviem portat de casa.
Quan totes les classes de nens i nenes estaven cituades en cercles, els castanyers va sortir, els nens donaven els panellets i les nenes les castanyes. Quan tots els nens ja tenien de tot, vam passar per veure si alguna de les mares que hi havien voldrien castanyes o panellets. Ja s'havia acabat les castanyes, quan els nens de la classe de sisè vam anar a la classe i com que quedava una capsa de panellets que havia sobrat ens la vam poder menjar nosaltres. Alguns nens van pujar a la classe a canviar-se i treure's la roba de castanyera.
Finalment, va sonar una música i els nens i nenes de cinquè i sisè, vam ballar una dansa popular catalana "Bebeli tu bebeli jo", i quan vam acabar tots van aplaudir.
I ja, la castanyada de l'escola ja s'havia acabat. el mag arreglava les seves coses, els nens i nenes de cinquè escombraven, i els de sisè també ajudavem a recollir les disfresses i les cistelles.

31 d’octubre 2007

Un gran escriptor

Fa uns dies, a l’escola, a classe de català, vam fer un dictat d’en Ray Bradbury títolat “Els terrícoles”. Em va agradar i em va fer riure molt.
Al principi no sabia qui era aquest escriptor, però ara ja se que Douglas Bradbury va nèixer el 22 d’agost al 1920. És un gran escriptor de fantasia i de ciencia-ficció.
Ha publicat molts llibres. Al 1945, va fer “Cronicas marcianas”, on explica un viatge a Mart i la conquesta dels humans del planeta. Més tard, al 1960 va publicar “Remedio para melancólicos”, una gran colecció de relats escrits per ell mateix, on hi destaquen “Los ratones”, “Sueño de fiebre”, “El fin del comienzo”, i molts altres.
Una obra molt recent és “El verano de la despedida”. La história es desenvolupa a l’oest, un estiu de 1929, força interessant. A l’any 2004, Ray Bradbury va rebre el premi Retro, per la novela Fahrenheit 451, escrita al 1950. D’aquesta novela, el director François Truffaut en va fer una pel•lícula al 1966, amb el mateix títol. Més tard, Michael Moore va fer el documental Fahrenheit 9/11, inspirat en la novela d’en Bradbury.
Els llibres de Ray Bradbury estan escrits amb molta imaginació, i amb molta intriga i misteri, de manera que si llegeixo una página d’un dels seus llibres, no se que pot passar a la següent. Les seves obres també solen ser bastant abstractes, i segons com, irreals. I això, jo crec que enganxa al lector que llegeix les seves obres. Llegiu alguna novela d'aquest escriptor, us quedareu bocabadats.

30 d’octubre 2007

Els panellets de la mare

A la tardor es menja castanyes, es couen moniatos, codonys i es fan panellets. Cada persona fa la recepta dels panellets de diferents maneres. Jo us explicaré com els fa la meva mare:
Ingredients: (depèn de la quantitat que en vulguis fer)
- 500 gr de farina d'ametlla.
- 300 gr de sucre.
- 300 gr de moniato.
- 1 rovell d'ou.
Preparació de la pasta:
En un bol es tiren els 500 gr de farina d'ametlla, els 300 gr de sucre, els 300 gr de moniato i el rovell d'ou. S'amassa i ja tenim la pasta feta.
Decoració:
Quan tenim la pasta amassada, es fan boletes; es decora amb trossets de codonyat, cireres, pinyons, ametlla, ...
També, amb la mateixa pasta, es pot barrejar coco, trossets de ralladura de taronja, de cafè, ...
A mi m'agraden molt els panellets, sobre tot els de pinyons. Sempre m'han agradat més els panellets que fa la meva mare, els de compra no els trobo tant bons, tenen un gust diferent.

28 d’octubre 2007

Què farem, què direm?

Títol: Què farem, què direm?
Autor: Pep Coll
Editorial: Cruïlla
Idioma de publicació: Català
Pàgines: 168
Gènere: Aventures

Aquest llibre, és realment interessant. Pep Coll (Pessonada, Pallars Jussà, 1949) és filòsof i professor de llengua i literatura catalana. Com a escriptor ha fet novel·les infantils i juvenils, teatre, guions per a televisió, articles per a diaris i revistes, novel·les per a adults...
Amb Què farem, què direm? va guanyar el premi Gran Angular 1991 i el Crítica d'Or 1993.
Una de les coses que m'agrada més, és la manera en que s'expresa, perquè a part d'explicar una història, utilitza velles paraules i expressions del Pirineu.
El llibre va d'una nena, la Bet, que fa una visita al Museu Etnològic, i en aquesta, es mira totes les vitrines i les seves explicacions. Quan ja volia marxar, en veu una que té a dins els minairons, una mena de follets molt útils. Ella, decideix robar-lo's.
S'ho passa d'allò més bé, els minairons, són follets que quan els treus del canut et diuen:
- Què farem, què direm?
I si no els manes feina en deu segons, et fan la feina allà mateix, és a dir, que et maten. Abans, la gent gran els utilitzava per portar fusta d'aquí cap allà, i se'ls robaven els uns als altres. Si tu ets l'amo dels minairons, i algú els hi mana una ordre, ja no poden ser mai més els teus esclaus. Però la Bet, no vol pas que treballin. Ella vol que li expliquin coses.
A vegades, però, també els fa pencar: fer de polls al cap de la gent, escriure una redacció de cent paraules, entrar al disc dur de l'ordinador de la seva mare, ficar-se dins d'una rentadora i fer-la anar pel carrer, o participar en un partit de bàsquet.
Un dia, en una visita a Barcelona, a la Bet li roben la bossa. A dins hi havia el canut! Però no tarda massa en contactar amb una dona que la vol ajudar i enviar-li el que li van robar per correu. També llegeix al diari que hi ha una mort misteriosa d'un carter. Al lloc dels fets s'ha trobat un canut buit.

23 d’octubre 2007

Acampada a Tragó

Un cap de setmana la meva família, jo, la família del Sergi i ell mateix vam anar a acampar amb tendes. Va ser molt divertit perquè quan ja haguérem arribat el Sergi i jo ens en vam anar a explorar. Estàvem al costat del pantà de Santa Anna.
Vam trobar molts cartutxos i després vam muntar les tendes. A nosaltres ens va ajudar la mare del Sergi. A les nits el Sergi i el meu pare feien una “JAM session”, que consisteix en cantar cançons improvisades. De vegades quan descansaven deien alguna rucada i reiem, el Sergi s’inventava cançons i feien gracia.
A la tenda, durant la nit xerràvem i a la matinada sentiem caçadors que ens van despertar i els gossos venien a les tendes. De vegades veiem ombres al cantó de la tenda i pensàvem que es llençarien damunt la tenda els gossos i la farien malbé.
L’endemà estàvem afònics, ens en anàvem a jugar ben lluny i després ens feien crits perquè deien que ens podien haver disparat i prendre mal. Però nosaltres no érem tontos i dèiem que anàvem a darrera a jugar i després marxàvem. Després vam fer una excursió a una cova, jo quan ja érem gairebé dalt em vaig fer mal i no vaig poder continuar.
A la tarda ens en vam anar a el pantà amb una barca que havia muntat el pare del Sergi. El Sergi i jo varem pujar sols i ens en vam anar molt lluny però no sabíem tornar, després amb penes i esforços vam arribar i ens vam banyar. A la nit vam intentar fer una altra “JAM sesion” però el Sergi gairebé no podia cantar. L’endemà al matí varem jugar i vam esmorzar, però ni jo ni el Sergi teniem gaire gana. Més tard, vam dinar. Després vam desmuntar les tendes i varem marxar.

18 d’octubre 2007

La fira del préssec

Els dies 6 i 7 es va celebrar la Fira del Préssec a Ivars de Noguera, que a part de tenir coses relacionades amb el préssec, també es va oferir un tast de diferents plats fets amb préssec. Durant els dos dies hi va haver diferents safates amb menjars elaborats per veïns del poble.
Hi havia coca de pressec, torrades amb mermelada de préssec, suc de préssec, préssec amb xocolata i préssec amb vi. Hi havia també moltes coses antigues, eines tradicionals relacionades amb el préssec i màquinaria vella.
En aquesta fira hi va anar molt públic. Aquesta fira del préssec també va coincidir amb la d'Alfarrás. El mateix dia de l'inauguració de la fira, també van inaugurar un alberg. Van venir diferents autoritats de la comarca, el president de la Diputació de Lleida, l'alcalde d'Albesa i l'Escola de Dansa de Lleida, que va fer un gran espectacle, amb ballarins i ballarines que en sabien molt.
Ivars de Noguera va ser un dels primers pobles de Catalunya on va arribar el préssec, fa més d'un segle. Al llarg del temps es va anar expandint i van sortir noves varietats cap a la resta de Catalunya. Actualment, a Ivars hi ha moltes varietats de préssecs, que molts pagesos han exposat a la fira. Ivars és un poble totalment bolcat al préssec. La qualitat de la fruita d'Ivars és molt bona.
M'ho he passat bé amb aquesta fira, que feia 25 anys que no es celebrava i que ara s'ha recuperat. L'any que ve hi tornaré a anar!

16 d’octubre 2007

Sant Sadurní d'Anoia

Fa pocs dies vaig anar a Sant Sadurní d’Anoia, un poble situat a l'Alt Penedès, d'uns onze-mil habitants.
Allí és molt típic el cava, per tot arreu hi ha botigues on pots trobar cava de bona qualitat. També s’hi veuen botigues i comerços on hi ha de tot referent al cava, o al vi, que també hi poden trobar bastantes coses relacionades. En aquest municipi s’hi elabora el noranta per cent de tots els caves de la comarca.
La primera marca de cava que va ser elaborada a Sant Sadurní d’Anoia va ser el Codorniu, que ara és molt conegut. Després altra gent va crear altres caves i poc a poc s’ha anat convertint en el producte més típic de la comarca, sobre tot a Sant Sadurní d’Anoia.
La primera setmana d’Octubre fan una festa on mostren els caves i la gastronomía, és la festa del cava. A finals de Novembre fan la Festa Major, que dura una setmana, igual que la festa del cava.
A Sant Sadurní d’Anoia hi ha molt turisme, fins i tot hi ha gent que hi va des de molt lluny expressament per comprar el cava. Fan dos mercats a la setmana, un dijous i l'altre dissabte. Molt a prop hi fan la festa del torró, on s'exposen productes molt interessants.

15 d’octubre 2007

La fira del torró

Com cada any per aquestes dates de la de mare de déu del Pilar, anem a la fira del torro d’Agramunt. De ben petit sempre hi anava amb el meu padrí, que és fill de la comarca del Sió.
Aquest any és la dinovena fira del torro. Hi ha maquinaria, cotxes, coses de la llar, tendes de roba, ... però el més típic és el torró. També hi ha parades d’embotits, formatges, bacallà, anxoves, mel, etc.
Venen expositors d’Agramunt i de molts pobles de Catalunya. A cada parada hi ha safates per poder provar-ho. N’hi ha de Xixona, de rovell cremat, de xocolata, de fruita, i al més popular, que és l’estand on ens parem, ensenyen com es fa el torró rodo d’avellana amb pa d’àngel, el qual el deixen tastar.
També hi ha una carpa gastronòmica on hi es fan demostracions de cuina. I la del Departament d’Agricultura, on hi ha un espai dedicat al tast de vins i presenten els nous productes "torronaires".
Desprès de voltar arriba el moment de fer la compra dels torrons, que, per cert, de vegades ens costa perquè els pares sempre miren que estigui bé de preu i sigui bo. En principi els comprem per Nadal, però no sé que passa que no hi arribem mai.
Per acabar anem una bona estona a les firetes i a les parades dels carrers de la Vila, on hi ha productes alimentaris, artesans, tots de primera qualitat.

08 d’octubre 2007

Un dia a Barcelona

Ahir, diumenge, vaig anar a veure el Barça. Jugava contra l'Athletic de Madrid, al Camp nou. Jo ja havia estat allí, però no jugava ningú. També havia vist el barça, però no a Barcelona.
El partit va començar a les cinc de la tarda. Els meus pares, la meva germana i jo, a les onze ja érem allí.
Vam visitar "el museu", que ho ensenya tot: els vestidors, la capella, la sala de premsa, el camp, etc,... Jo em vaig assentar al lloc del president, des d'allà es veu tot molt bé. Quina pena que no podés veure el partit des d'allà. També vam veure el palau de gel, la botiga, i més.
Ja feia una hora que esperavem quan a les tres i mitja van arribar els jugadors. Tots saludaven i reien. Després d'una estona ja deixaven entrar, hi va haver un gran colapse.
A les cinc, el partit, va començar. A la primera part va marcar el Deco, fent l'u a zero, i en Messi, amb un gol espectacular.
A la segona part, quan tothom es pensava que ja s'acabava va aparèixer en Xavi, i amb una jugada que deixava bocabadada a la gent, va marcar el tres a zero final.
A la sorida encara vam estar esperant que sortíssin els jugadors del parking. És clar què, hi havia varies sortides i casí ningú passava per on hi havia la gent. Però l'Eto'o, que no jugava, l'Henry, i en Puyol, sí que ho van fer. Els vaig tenir al costat. Tothom els feia fotos.
Finalment, vam tornar cap aquí.

03 d’octubre 2007

Les migracions

Fa una estona hem vist un munt d'ocells que es reunien per passar la tardor. Ara es el temps de les migracions d'ocells. Jo crec que aquí, a Albesa, hi ha molts tipus d'ocells i que està molt bé això de les migracions, perquè si els ocells no ho fessin, es moririen de fred. També ho fan perquè han de buscar el menjar necessari per a tota la família i també anar en llocs on no hi hagi enemics.
Avui, només despertar-me he vist un dia molt negre, amb núvols i amb risc de pluja. I no m'equivocava, perquè als pocs minuts ha descarregat aquí, a Albesa. Per aquest motiu, els ocells, que se les pensen totes, han decidit començar la migració. No ho havien fet fins ara perquè hem tingut un estiu bastant fresquet, no ha fet massa calor.
El que no m'agrada és que la gent caça aquests ocells i que trenquen el seu niu. Estan trencant la cadena dels animals, fent això. Com que ara esta plovent, es molt probable que avui sigui un dia una mica trist.
Les migracions dels ocells són els viatges que fan algunes espècies. Aquests recorreguts són fixes, tant el punt de partida, com el d'arribada, i l'època en què es fan. Sovint la migració es fa en estols que, en algunes espècies tenen forma de "V". Les migracions es fan, generalment, any rera any, durant tota la vida de l'ocell (jove i adult).

02 d’octubre 2007

La Pedalada

El diumenge 30 de setembre, a Albesa, vam celebrar el dia europeu del patrimoni, fent una pedalada popular fins el Romeral, el lloc on es van trobar una vil·la romana fa uns anys.
Ens vam reunir a la plaça dels Sarrains amb les bicicletes i ens vam posar un dibuix d'una medusa. Va començar quan una persona amb un megàfon va dir:
- Comença la pedalada!
Pel camí ens vam trobar uns cartells amb una fletxa indicadora que hi deia: "cap al Romeral".
Vam passar per camins asfaltats, també per camins que no estan asfaltats i amb fang, i fins i tot per una sèquia. Quan vam arribar al Romeral, vam deixar les bicicletes en un lloc que estava ple d'herbes, però tota la gent la va deixar allí.
Ens van explicar tota mena de coses: com era la casa romana, els despatxos i ens van ensenyar uns mosaics que eren molt bonics.
A la tornada se'ns va fer curt el recorregut perquè no vam parar gens. Quan vam arribar ens vam aturar al parc i vam parlar. Al cap de deu minuts vam anar a casa i allí vam descansar.

01 d’octubre 2007

Viatge a València

Tot just desprès d’acabar-se les colònies, la tieta em va demanar si volia anar a passar uns dies a casa seva. Jo, al principi, vaig dubtar, perquè encara no havia tingut temps de jugar gaire amb els meus amics. Però desprès vaig pensar que si hi anava m’ho passaria molt bé i que l’estiu és molt llarg per jugar, per tant, li vaig dir que sí.
Els tiets i les meves cosines viuen a València, per això durant el viatge em vaig marejar una mica. Quan aproximadament estàvem a la meitat del trajecte, vam parar a una gasolinera a comprar menjar i així em vaig poder fer passar l’esvaïment. La resta del camí se’m va fer curt i quan vam arribar em trobava de conya.
Aquell matí vaig anar a comprar el diari a un quiosc que hi havia molt a prop, (tot i que la mare em va donar un llibre per llegir però jo m’estimava més veure cada dia "L’Esport"). A la tarda vam anar al cinema a veure "Harry Potter i l'ordre del Fènix". La pel·lícula em va agradar molt. Després varem tornar a casa i vam preparar el sopar.
L’endemà vam anar a Nules, un poble de la província de Castelló. Allà ens hi vam quedar tot els dies fins que marxarem. Només alguns cops anàvem a València a jugar al Bowling i a comprar.
Mentre estàvem a Nules vam anar a la platja. Hi havia ones molt i molt grosses, i jo feia surf. Algun dels moments que vaig passar més por va ser quan una ona de més de tres metres se’m va menjar, em vaig fer bastant mal a la panxa, l’esquena i també a la cara. Vam tenir algun altre ensurt però aquest va ser el més perillós.
Cada dia, quan marxàvem de la platja, anàvem una estona a la piscina, era molt divertit.
Van passar els dies i, finalment, van dirigir-nos cap aquí. Quan vam arribar a casa estava cansat, normal, i me’n vaig anar a dormir.

27 de setembre 2007

Viatje a la platja

Aquest dissabte vaig anar a la platja amb el meu germà i la Noemí. El viatge s'em va fer molt curt, perquè em vaig adormir. Quan vam arribar ens vam trobar el Jordi i la Ramoneta, que jugaven a cartes.
Dissabte al matí vam esmorzar llet amb un croissant. Desprès vam anar a la platja a guardar lloc perquè no ens el prenguessin. El Jordi estava plantant l'ombrel·la i li va caure al cap perquè no l'havia clavat gaire bé.
Va arribar la Rosa Marí. Aleshores, la Ramona, el Jordi i jo vam anar a l'aigua a fer Smack Down. Vam intentar arribar a la boia blanca, però no tocàvem a terra. Vam anar a fer un castell i la mare del Jordi ens va cridar per anar a dinar.
Ens vam ficar a la dutxa i tot el terra estava ple de la sorra que teníem als peus. Quan ens vam acabar de dutxar, vam fer sauna i jo em vaig cremar la cama. Després vam anar a dormir i vam parlar una estona de com havia anat el dia. Però el Jordi és va adormir.
L'endemà ens vam trobar tot el cos ple de picades dels mosquits. I ens vam haver de sucar perquè si no ens picava molt. Quan ens vam despertar vam jugar a l'uno, com gairebé sempre. Nosaltres vam ajudar a preparar la taula, i ens van donar unes quantes gominoles. Desprès vam anar a la platja i ens vam trobar que no ens podíem banyar perquè estava tot ple de meduses. El Jordi i jo ens vam queixar:
- Ostres, ara no ens podrem banyar, quin rotllo!
La mare del Jordi va dir:
- Tranquils, que demà ja veureu que no n'hi haurà, perquè hi ha un vaixell que les mata totes.
Mentre estàvem tornant vam veure com un home construïa un drac de sorra. Quan vam arribar a l'apartament, el Joan va dir:
- Mireu! Juga el Madrid!
I nosaltres vam dir:
- El Madrid ens dona igual. Ens importa el Barça!
- Però si el Barça és un trampós! - va dir tot reient.
- Doncs, mira que el Madrid ... - va contestar el Jordi.
Quan vam acabar de sopar vam anar al Mini Golf que hi havia al costat de l'apartament. Mentre jugàvem la mare del Jordi es feia un tallat. Al Jordi el vaig guanyar de quatre punts. En acabar, vam tornar a l'apartament i em vaig ficar a dormir com un tronc de la son que tenia.
L'endemà el Joan i el seu fill van anar a jugar a golf en un camp més gran. Quan van venir a la nit vam anar a pescar. Al Jordi li va picar un peix, però quant va treure la canya de l'aigua va veure que el peix s'havia menjat l'ham!
L'endemà ja vam tornar cap a casa.

26 de setembre 2007

Una gran sorpresa

El dia 25 d'Agost vaig tenir una gran sorpresa: els pares van arribar a casa amb una gossa que era rossa i marró fluix, molt peluda. Li vam posar de nom Rossa.
Es veu que havien anat a una clínica veterinària a Mollerussa a mirar quin preu tindria un gos i van veure que es podia adoptar gossos. Els van anar a mirar i es van enamorar d'aquella gossa, de tant que els va agradar, la van adoptar. Li van comprar el xip, menjar i el collar. El veterinari li va posar les vacunes gratis.
Estava molt nerviosa, al principi. Però, a poc a poc, es va anar acostumant. La mare em va explicar que la gossa estava embarassada i que tindria gossets.
El dia 4 de Setembre va tenir tres gossets, però un se li va morir perquè ja va néixer malament, així que ara en tenim dos: una gosseta que es diu Blanqueta, i un gosset que es diu Boby. Fa poc van obrir els ulls. Són molt bonics amb els ulls oberts.
Sempre popen, dormen o de juguen. Tenim una casa molt gran per als gossos. Sempre es posen a la punta i no els puc agafar.
Ara ja comencen a caminar i de vegades cauen. Un dia la Blanqueta va sortir de la casa i la Rossa va haver d'agafar-la amb la boca i tornar-la a posar dins la casa.
El que em sap més greu és que, quan ja no popin, els haurem de donar, perquè amb un gos a casa ja en tenim prou. I ara que ja els he agafat afecte em costarà molt donar-los a una altra persona.

18 de setembre 2007

Viatge a la Cerdanya

Aquest estiu vam anar de viatge a la Cerdanya amb els meus pares.
Ens vam allotjar al poble d’Alp, allà vam deixar les maletes a l’habitació del hotel “Cal “Eudald”, vam mirar una mica l’hotel i vam veure que hi havia un bar i uns sofàs amb una tele.
Des d’Alp vam fer diferents sortides per veure els voltants, vam anar a Puigcerdà, a Martinet, i també vam creuar la frontera francesa per anar a Bourg -Madame i desprès a Llívia, que es un poble català que està dins de França.
Però de totes les excursions la que més em va agradar va ser la que vam fer a la Molina. Per anar-hi vam pujar amb telefèric. Quan anava pujant es veien els arbres i els rius cada cop més petits, feia una mica de por si miraves cap avall. A dalt de tot havia una placa on estaven dibuixades les muntanyes que es podien veure des d’allí.
Hi havia gent per tot arreu: excursionistes joves, senyors i senyores que es passejaven i el que a mi més em va cridar l’atenció va ser grups de nois i noies que pujaven al telefèric amb bicicleta i que quan eren a dalt s’equipaven ben equipats i baixaven les costes pendent a baix.
Com que feia molt bon dia vam decidir caminar una estona, per pujar al pic de l’Àliga que era la muntanya més alta. Em vaig cansar molt però també em vaig entretenir una estona amb els cavalls que pasturaven, i havien vaques i fins i tot voltors.
A dalt de tot havia un paisatge molt bonic, perquè es veien tot de muntanyes davall de nosaltres. Hi havia un refugi acollidor on em vaig poder comprar una bossa de patates, va ser el premi per haver-me comportat.
Desprès de disfrutar un bona estona, vam baixar un altre cop amb el telefèric. Quan érem a baix vam fer un beure a un bar, jo em vaig comprar un gelat, i mentre l’assaboria va passar una noia molt equipada però sense la bicicleta i amb una pelada a la cara i el braç embenat. De fet a mi ja m’havia semblat un esport d’alt risc aquest.
A l’hora de dinar ja tornavem a estar a Alp, i després d’assaborir un bon dinar típic de la Cerdanya vam agafar les bosses i de camí cap a Albesa.