31 d’octubre 2007

Un gran escriptor

Fa uns dies, a l’escola, a classe de català, vam fer un dictat d’en Ray Bradbury títolat “Els terrícoles”. Em va agradar i em va fer riure molt.
Al principi no sabia qui era aquest escriptor, però ara ja se que Douglas Bradbury va nèixer el 22 d’agost al 1920. És un gran escriptor de fantasia i de ciencia-ficció.
Ha publicat molts llibres. Al 1945, va fer “Cronicas marcianas”, on explica un viatge a Mart i la conquesta dels humans del planeta. Més tard, al 1960 va publicar “Remedio para melancólicos”, una gran colecció de relats escrits per ell mateix, on hi destaquen “Los ratones”, “Sueño de fiebre”, “El fin del comienzo”, i molts altres.
Una obra molt recent és “El verano de la despedida”. La história es desenvolupa a l’oest, un estiu de 1929, força interessant. A l’any 2004, Ray Bradbury va rebre el premi Retro, per la novela Fahrenheit 451, escrita al 1950. D’aquesta novela, el director François Truffaut en va fer una pel•lícula al 1966, amb el mateix títol. Més tard, Michael Moore va fer el documental Fahrenheit 9/11, inspirat en la novela d’en Bradbury.
Els llibres de Ray Bradbury estan escrits amb molta imaginació, i amb molta intriga i misteri, de manera que si llegeixo una página d’un dels seus llibres, no se que pot passar a la següent. Les seves obres també solen ser bastant abstractes, i segons com, irreals. I això, jo crec que enganxa al lector que llegeix les seves obres. Llegiu alguna novela d'aquest escriptor, us quedareu bocabadats.

30 d’octubre 2007

Els panellets de la mare

A la tardor es menja castanyes, es couen moniatos, codonys i es fan panellets. Cada persona fa la recepta dels panellets de diferents maneres. Jo us explicaré com els fa la meva mare:
Ingredients: (depèn de la quantitat que en vulguis fer)
- 500 gr de farina d'ametlla.
- 300 gr de sucre.
- 300 gr de moniato.
- 1 rovell d'ou.
Preparació de la pasta:
En un bol es tiren els 500 gr de farina d'ametlla, els 300 gr de sucre, els 300 gr de moniato i el rovell d'ou. S'amassa i ja tenim la pasta feta.
Decoració:
Quan tenim la pasta amassada, es fan boletes; es decora amb trossets de codonyat, cireres, pinyons, ametlla, ...
També, amb la mateixa pasta, es pot barrejar coco, trossets de ralladura de taronja, de cafè, ...
A mi m'agraden molt els panellets, sobre tot els de pinyons. Sempre m'han agradat més els panellets que fa la meva mare, els de compra no els trobo tant bons, tenen un gust diferent.

28 d’octubre 2007

Què farem, què direm?

Títol: Què farem, què direm?
Autor: Pep Coll
Editorial: Cruïlla
Idioma de publicació: Català
Pàgines: 168
Gènere: Aventures

Aquest llibre, és realment interessant. Pep Coll (Pessonada, Pallars Jussà, 1949) és filòsof i professor de llengua i literatura catalana. Com a escriptor ha fet novel·les infantils i juvenils, teatre, guions per a televisió, articles per a diaris i revistes, novel·les per a adults...
Amb Què farem, què direm? va guanyar el premi Gran Angular 1991 i el Crítica d'Or 1993.
Una de les coses que m'agrada més, és la manera en que s'expresa, perquè a part d'explicar una història, utilitza velles paraules i expressions del Pirineu.
El llibre va d'una nena, la Bet, que fa una visita al Museu Etnològic, i en aquesta, es mira totes les vitrines i les seves explicacions. Quan ja volia marxar, en veu una que té a dins els minairons, una mena de follets molt útils. Ella, decideix robar-lo's.
S'ho passa d'allò més bé, els minairons, són follets que quan els treus del canut et diuen:
- Què farem, què direm?
I si no els manes feina en deu segons, et fan la feina allà mateix, és a dir, que et maten. Abans, la gent gran els utilitzava per portar fusta d'aquí cap allà, i se'ls robaven els uns als altres. Si tu ets l'amo dels minairons, i algú els hi mana una ordre, ja no poden ser mai més els teus esclaus. Però la Bet, no vol pas que treballin. Ella vol que li expliquin coses.
A vegades, però, també els fa pencar: fer de polls al cap de la gent, escriure una redacció de cent paraules, entrar al disc dur de l'ordinador de la seva mare, ficar-se dins d'una rentadora i fer-la anar pel carrer, o participar en un partit de bàsquet.
Un dia, en una visita a Barcelona, a la Bet li roben la bossa. A dins hi havia el canut! Però no tarda massa en contactar amb una dona que la vol ajudar i enviar-li el que li van robar per correu. També llegeix al diari que hi ha una mort misteriosa d'un carter. Al lloc dels fets s'ha trobat un canut buit.

23 d’octubre 2007

Acampada a Tragó

Un cap de setmana la meva família, jo, la família del Sergi i ell mateix vam anar a acampar amb tendes. Va ser molt divertit perquè quan ja haguérem arribat el Sergi i jo ens en vam anar a explorar. Estàvem al costat del pantà de Santa Anna.
Vam trobar molts cartutxos i després vam muntar les tendes. A nosaltres ens va ajudar la mare del Sergi. A les nits el Sergi i el meu pare feien una “JAM session”, que consisteix en cantar cançons improvisades. De vegades quan descansaven deien alguna rucada i reiem, el Sergi s’inventava cançons i feien gracia.
A la tenda, durant la nit xerràvem i a la matinada sentiem caçadors que ens van despertar i els gossos venien a les tendes. De vegades veiem ombres al cantó de la tenda i pensàvem que es llençarien damunt la tenda els gossos i la farien malbé.
L’endemà estàvem afònics, ens en anàvem a jugar ben lluny i després ens feien crits perquè deien que ens podien haver disparat i prendre mal. Però nosaltres no érem tontos i dèiem que anàvem a darrera a jugar i després marxàvem. Després vam fer una excursió a una cova, jo quan ja érem gairebé dalt em vaig fer mal i no vaig poder continuar.
A la tarda ens en vam anar a el pantà amb una barca que havia muntat el pare del Sergi. El Sergi i jo varem pujar sols i ens en vam anar molt lluny però no sabíem tornar, després amb penes i esforços vam arribar i ens vam banyar. A la nit vam intentar fer una altra “JAM sesion” però el Sergi gairebé no podia cantar. L’endemà al matí varem jugar i vam esmorzar, però ni jo ni el Sergi teniem gaire gana. Més tard, vam dinar. Després vam desmuntar les tendes i varem marxar.

18 d’octubre 2007

La fira del préssec

Els dies 6 i 7 es va celebrar la Fira del Préssec a Ivars de Noguera, que a part de tenir coses relacionades amb el préssec, també es va oferir un tast de diferents plats fets amb préssec. Durant els dos dies hi va haver diferents safates amb menjars elaborats per veïns del poble.
Hi havia coca de pressec, torrades amb mermelada de préssec, suc de préssec, préssec amb xocolata i préssec amb vi. Hi havia també moltes coses antigues, eines tradicionals relacionades amb el préssec i màquinaria vella.
En aquesta fira hi va anar molt públic. Aquesta fira del préssec també va coincidir amb la d'Alfarrás. El mateix dia de l'inauguració de la fira, també van inaugurar un alberg. Van venir diferents autoritats de la comarca, el president de la Diputació de Lleida, l'alcalde d'Albesa i l'Escola de Dansa de Lleida, que va fer un gran espectacle, amb ballarins i ballarines que en sabien molt.
Ivars de Noguera va ser un dels primers pobles de Catalunya on va arribar el préssec, fa més d'un segle. Al llarg del temps es va anar expandint i van sortir noves varietats cap a la resta de Catalunya. Actualment, a Ivars hi ha moltes varietats de préssecs, que molts pagesos han exposat a la fira. Ivars és un poble totalment bolcat al préssec. La qualitat de la fruita d'Ivars és molt bona.
M'ho he passat bé amb aquesta fira, que feia 25 anys que no es celebrava i que ara s'ha recuperat. L'any que ve hi tornaré a anar!

16 d’octubre 2007

Sant Sadurní d'Anoia

Fa pocs dies vaig anar a Sant Sadurní d’Anoia, un poble situat a l'Alt Penedès, d'uns onze-mil habitants.
Allí és molt típic el cava, per tot arreu hi ha botigues on pots trobar cava de bona qualitat. També s’hi veuen botigues i comerços on hi ha de tot referent al cava, o al vi, que també hi poden trobar bastantes coses relacionades. En aquest municipi s’hi elabora el noranta per cent de tots els caves de la comarca.
La primera marca de cava que va ser elaborada a Sant Sadurní d’Anoia va ser el Codorniu, que ara és molt conegut. Després altra gent va crear altres caves i poc a poc s’ha anat convertint en el producte més típic de la comarca, sobre tot a Sant Sadurní d’Anoia.
La primera setmana d’Octubre fan una festa on mostren els caves i la gastronomía, és la festa del cava. A finals de Novembre fan la Festa Major, que dura una setmana, igual que la festa del cava.
A Sant Sadurní d’Anoia hi ha molt turisme, fins i tot hi ha gent que hi va des de molt lluny expressament per comprar el cava. Fan dos mercats a la setmana, un dijous i l'altre dissabte. Molt a prop hi fan la festa del torró, on s'exposen productes molt interessants.

15 d’octubre 2007

La fira del torró

Com cada any per aquestes dates de la de mare de déu del Pilar, anem a la fira del torro d’Agramunt. De ben petit sempre hi anava amb el meu padrí, que és fill de la comarca del Sió.
Aquest any és la dinovena fira del torro. Hi ha maquinaria, cotxes, coses de la llar, tendes de roba, ... però el més típic és el torró. També hi ha parades d’embotits, formatges, bacallà, anxoves, mel, etc.
Venen expositors d’Agramunt i de molts pobles de Catalunya. A cada parada hi ha safates per poder provar-ho. N’hi ha de Xixona, de rovell cremat, de xocolata, de fruita, i al més popular, que és l’estand on ens parem, ensenyen com es fa el torró rodo d’avellana amb pa d’àngel, el qual el deixen tastar.
També hi ha una carpa gastronòmica on hi es fan demostracions de cuina. I la del Departament d’Agricultura, on hi ha un espai dedicat al tast de vins i presenten els nous productes "torronaires".
Desprès de voltar arriba el moment de fer la compra dels torrons, que, per cert, de vegades ens costa perquè els pares sempre miren que estigui bé de preu i sigui bo. En principi els comprem per Nadal, però no sé que passa que no hi arribem mai.
Per acabar anem una bona estona a les firetes i a les parades dels carrers de la Vila, on hi ha productes alimentaris, artesans, tots de primera qualitat.

08 d’octubre 2007

Un dia a Barcelona

Ahir, diumenge, vaig anar a veure el Barça. Jugava contra l'Athletic de Madrid, al Camp nou. Jo ja havia estat allí, però no jugava ningú. També havia vist el barça, però no a Barcelona.
El partit va començar a les cinc de la tarda. Els meus pares, la meva germana i jo, a les onze ja érem allí.
Vam visitar "el museu", que ho ensenya tot: els vestidors, la capella, la sala de premsa, el camp, etc,... Jo em vaig assentar al lloc del president, des d'allà es veu tot molt bé. Quina pena que no podés veure el partit des d'allà. També vam veure el palau de gel, la botiga, i més.
Ja feia una hora que esperavem quan a les tres i mitja van arribar els jugadors. Tots saludaven i reien. Després d'una estona ja deixaven entrar, hi va haver un gran colapse.
A les cinc, el partit, va començar. A la primera part va marcar el Deco, fent l'u a zero, i en Messi, amb un gol espectacular.
A la segona part, quan tothom es pensava que ja s'acabava va aparèixer en Xavi, i amb una jugada que deixava bocabadada a la gent, va marcar el tres a zero final.
A la sorida encara vam estar esperant que sortíssin els jugadors del parking. És clar què, hi havia varies sortides i casí ningú passava per on hi havia la gent. Però l'Eto'o, que no jugava, l'Henry, i en Puyol, sí que ho van fer. Els vaig tenir al costat. Tothom els feia fotos.
Finalment, vam tornar cap aquí.

03 d’octubre 2007

Les migracions

Fa una estona hem vist un munt d'ocells que es reunien per passar la tardor. Ara es el temps de les migracions d'ocells. Jo crec que aquí, a Albesa, hi ha molts tipus d'ocells i que està molt bé això de les migracions, perquè si els ocells no ho fessin, es moririen de fred. També ho fan perquè han de buscar el menjar necessari per a tota la família i també anar en llocs on no hi hagi enemics.
Avui, només despertar-me he vist un dia molt negre, amb núvols i amb risc de pluja. I no m'equivocava, perquè als pocs minuts ha descarregat aquí, a Albesa. Per aquest motiu, els ocells, que se les pensen totes, han decidit començar la migració. No ho havien fet fins ara perquè hem tingut un estiu bastant fresquet, no ha fet massa calor.
El que no m'agrada és que la gent caça aquests ocells i que trenquen el seu niu. Estan trencant la cadena dels animals, fent això. Com que ara esta plovent, es molt probable que avui sigui un dia una mica trist.
Les migracions dels ocells són els viatges que fan algunes espècies. Aquests recorreguts són fixes, tant el punt de partida, com el d'arribada, i l'època en què es fan. Sovint la migració es fa en estols que, en algunes espècies tenen forma de "V". Les migracions es fan, generalment, any rera any, durant tota la vida de l'ocell (jove i adult).

02 d’octubre 2007

La Pedalada

El diumenge 30 de setembre, a Albesa, vam celebrar el dia europeu del patrimoni, fent una pedalada popular fins el Romeral, el lloc on es van trobar una vil·la romana fa uns anys.
Ens vam reunir a la plaça dels Sarrains amb les bicicletes i ens vam posar un dibuix d'una medusa. Va començar quan una persona amb un megàfon va dir:
- Comença la pedalada!
Pel camí ens vam trobar uns cartells amb una fletxa indicadora que hi deia: "cap al Romeral".
Vam passar per camins asfaltats, també per camins que no estan asfaltats i amb fang, i fins i tot per una sèquia. Quan vam arribar al Romeral, vam deixar les bicicletes en un lloc que estava ple d'herbes, però tota la gent la va deixar allí.
Ens van explicar tota mena de coses: com era la casa romana, els despatxos i ens van ensenyar uns mosaics que eren molt bonics.
A la tornada se'ns va fer curt el recorregut perquè no vam parar gens. Quan vam arribar ens vam aturar al parc i vam parlar. Al cap de deu minuts vam anar a casa i allí vam descansar.

01 d’octubre 2007

Viatge a València

Tot just desprès d’acabar-se les colònies, la tieta em va demanar si volia anar a passar uns dies a casa seva. Jo, al principi, vaig dubtar, perquè encara no havia tingut temps de jugar gaire amb els meus amics. Però desprès vaig pensar que si hi anava m’ho passaria molt bé i que l’estiu és molt llarg per jugar, per tant, li vaig dir que sí.
Els tiets i les meves cosines viuen a València, per això durant el viatge em vaig marejar una mica. Quan aproximadament estàvem a la meitat del trajecte, vam parar a una gasolinera a comprar menjar i així em vaig poder fer passar l’esvaïment. La resta del camí se’m va fer curt i quan vam arribar em trobava de conya.
Aquell matí vaig anar a comprar el diari a un quiosc que hi havia molt a prop, (tot i que la mare em va donar un llibre per llegir però jo m’estimava més veure cada dia "L’Esport"). A la tarda vam anar al cinema a veure "Harry Potter i l'ordre del Fènix". La pel·lícula em va agradar molt. Després varem tornar a casa i vam preparar el sopar.
L’endemà vam anar a Nules, un poble de la província de Castelló. Allà ens hi vam quedar tot els dies fins que marxarem. Només alguns cops anàvem a València a jugar al Bowling i a comprar.
Mentre estàvem a Nules vam anar a la platja. Hi havia ones molt i molt grosses, i jo feia surf. Algun dels moments que vaig passar més por va ser quan una ona de més de tres metres se’m va menjar, em vaig fer bastant mal a la panxa, l’esquena i també a la cara. Vam tenir algun altre ensurt però aquest va ser el més perillós.
Cada dia, quan marxàvem de la platja, anàvem una estona a la piscina, era molt divertit.
Van passar els dies i, finalment, van dirigir-nos cap aquí. Quan vam arribar a casa estava cansat, normal, i me’n vaig anar a dormir.