31 de març 2009

Els tipis

Nosaltres els alumnes de 6é vam començar a fer el tipis que son unes casetes petites que es fan per cinc pals i una cordeta petita que es lliga al damunt de tot.
Per fer aquesta cosa tens que tenir molta paciència, i nosaltres com que hem tingut vam acabar fent-los.
Després de acabar amb els pals vam ficar un paper de seda per tapar-los. A casa si en voleu fer un hi podeu ficar algun altra cosa al damunt d’ell.
La nostra professora Anna ens va donar un paper per retallar amb les estisores unes coses que les teníem que empegar al damunt dels nostres tipis.
Vam agafar els papers i vam començar a pintar-los i després els vam retallar i els vam empegar cadascú al seu tipi.
Després els vam ficar al damunt d’una cartolina negra i amb plastilina vam començar a construir coses. Alguns van fer un riu de plastilina, o també van fer més coses, com per exemple homes, ocells, una muntanya, un riu, gallines, cavalls etc.
Alguns van fer uns tòtems i havien uns quants tipis que eren molt originals.
Ni han hagut alguns tipis que han quedat una mica pobres es a dir que no tenien tantes coses fetes

Respectar els senyals.

El dia 25 de març van organitzar un taller de conducció amb bicicletes. Com que érem molts, ho vam fer per cursos. Primer ho van fer els de 4art i 3er. Segon van fer els de 1er i 2on. Després, a l’hora del patí, nosaltres els de 5é i els de 6é.
Primer explicaven l’importancia i els tipus de senyals: s’hi la veieu quadrada vol dir que t’anuncia alguna cosa. Un triangle vol dir perill. I una rodona vol dir prohibit.
Després, com que hi havia moltes persones, ens partien en grups. Als de 5é i 6é els van repartir en tres grups. A-B-C. Et donaven uns cascos i una mena de jersei. Et deixaven unes bicicletes i havies de respectar els senyals, els semàfors i, sobretot, el pas de vianants.
Per exemple, si el grup A circulava, dos del grup B feien de vianants. Alguns feien malament això de vianants. Però també alguns feien malament el de circular amb bici.
Va trigar uns tres quarts. A mi em va agradar fer-ho, perquè així aprenem a respectar els senyals.

30 de març 2009

Les minimotos

Les minimotos, anomenades “pockets”, són com motos reals, però petites i sense marxes.
Ara fa un mes el meu pare ens va comprar una minimoto per a mi i l’Albert, el meu germà. Primer ens va dir que anàvem a Castelló a arreglar un aspersor del tros del meu padrí. Volia que fos una sorpresa...
Desprès, quan varem arribar a la rotonda de Llívia, varem entrar dins del poble i llavors ens vam trobar al Toni, un amic que cor amb minimotos i és el tercer de Catalunya. I quan vam veure la minimoto el meu pare ens va dir que li compràvem. I a casa ens vam endur: la minimoto i una gran il·lusió.
Es una moto negra amb ratlles grogues al parafang de darrere i per això ni diem “ el abejorro”. Amb aquesta moto si agafes una recta llarga i la poses al límit cor a vora a 70. Una vegada ens la vam endur a Castelló de Farfanya el poble dels meus padrins i dels meus tiets i la varem fer córrer un bon rato.
I al acabar em vaig animar i em vaig posar a plantar roda i la moto és va plantar i vaig trencar el parafang de darrere. Una experiència horrorosa, tot el culin xafat.
La minimoto està trucada això vol dir que cor molt més que el normal i la sensació es única. Està una mica més aixecada de davall hi han dos ferros que fan que sigui tot una mica més alt. Porta un tub de competició, es molt doble i fa molt de seroll.
De vegades quedem amb el Xavier i anem a córrer amb les dos minimotos, ell també en té una de negra amb el número 2. A per cert jo a la minimoto porto el número 46 que és del Rossi. També tenim un cadenat que es el que es posa a davant de tot però no el posem mai.
L’altre dia varem anar a Castelló i vaig fer córrer un ratet el vespino del meu padrí. Però clar acostumat amb la minimoto el vespino no cor gaire.
El que no m’agrada de les minimotos, es que són il•legals, i si ens pillen ens prendran la moto, i dos-cents euros de multa.

27 de març 2009

Els yorkshire terrier

Els yorkshire terrier són uns gossos bastant delicats. De caràcter son molt trapelles i una mica envejosos i els mascles son una mica mes marranets.
Dins la raça ni ha que son diferents de mida, es a dir mes grans mes petits i coses així. També ni ha que son mes delicats i quant es cansen molt els hi pot agafar una baixada de sucre i es poden morir si no li dones alguna cosa dolça.
Jo en tenia un que es va morir per això, es a dir que si en voleu tenir un, vigileu.
De preu son molt cars i com més petits més, a nosaltres el que es va morir era súper car.
Quant son molt petits si els vols tenir molt aviat a casa els hi tens de donar una mica de mel per el del sucre, com vam fer nosaltres amb una gosseta que encara esta viva i es diu Deysi.
A l’estiu passen molta calor perquè son molt peluts i val mes que a les hores que fa molta calor es quedin a dins de casa i no que estiguin pel jardí.
Jo també recomano que mireu el que mengen perquè hi ha pinsos que els hi poden fer mal de panxa i potser es que el pinso no es de suficient qualitat.
També com que son petitets no molesten gaire, ni poden fer mal als nens petits i jo crec que encara que siguin molt cars val la pena tenir-los a casa.

26 de març 2009

Els huskys

Son aquells gossos que estiren els trineus per la neu. Son de color blanc i gris, tenen les orelles punxegudes, les cames llargues i la cua també, tenen un ull de color blau i l’altre marro i no saben goixí. Son molt bonics i uns bons gossos de companyia.
Aquesta raça s’assembla molt a un llop. És de mitjana altura, pot pesar entre 16 a 27quilos i mesura de 51 a 60 centímetres d’altura. Originalment va ser criat per la tribu dels Chukchi, i es feien servir com a gos de companyia, per pasturar els cérvols, estirar els trineus i escalfar als nens, perquè els gossos tenen molt pèl. Però ara es poden trobar a diverses zones del Mon.
Jo tinc un husky, es diu Nuk, però ell ja es vell i te els dos ulls marrons per que va sortir així. Viu al jardí amb el meu gat, el Griset, no se com el gos i el gat poden viure junts, dormen junts, juguen, etc, en resum, no es barallen.

25 de març 2009

El libro del poder

Autor: Fedra Egea
Editorial: Espasa
Serie: Los secretos de la magia
Edició: primera

A la Ksar li agrada descobrir coses.
Un dia, voltant per la biblioteca secreta i provant poders nous va fer una cosa que ningú podia fer: Transformar-se.
Es va transformar amb la reina i va voltar per l’escola.
L’endemà va entrar en unes quantes sales i es va amagar en un armari fosc perquè algú venia.
Era el Scopo, el seu professor, i un traïdor el va matar.
Van manar a la Ksar i al León que marxessin a buscar el Savio.
Van anar al Castillo del Olvido i van rescatar a la mestra Lusar.
Ella els hi explicava coses que havien passat i que necessitaven saber.
I al final els va dir una cosa, estava morta.
Van tornar a Vekion (la seva ciutat) i després d’uns dies que hi havia una reunio van marxar.
Entre passar aventures i tot, el van trobar, però ja sabien qui era...

Llegiu-vos-el i sabreu el final!

Llegiu-vos-el!

Títol: Una luz en la Marisma
Autor: Javier Alfaya
Il·lustracions: Marta Higueras
Editorial: Santillana
Edicions: 2, la primera va ser al febrer 1994 i la segona va ser al 2007.

Gabriel, un adolescent de 15 anys, es veu obligat a guardar repòs després d’una rara malaltia. Per a vèncer l’avorriment es dedica a observar la marisma des de la finestra de la seva habitació de convalescent amb ajuda d'una vella ullera de llarga vista. Un dia apareix en la marisma el cadàver d’una dona jove. AL principi totes les sospites recauen sobre un rodamón, Solapo, poc apreciat en el llogaret i que sol rondar pel paratge. Però Gabriel, que des de la seva talaia havia vist la nit anterior un cotxe sospitós en la marisma, està convençut de la innocència de Solapo i, amb ajuda de la seva germana, porten a terme una investigació per a demostrar que es va a cometre una gran injustícia.
Si voleu continuar la història llegiu-vos-la. Les paraules són fàcils, excepte algunes que són una mica més complicades.
Aquest llibre a mi m’ha agradat molt i crec que tothom se l'hauria de llegir en aquesta edat.

Esquiada a PortAiné

Esquiar, quin esport més divertit!
Jo em moria de ganes d’anar-hi, quan el Xavier, un professor del col·legi, ens va dir que es faria una excursió allí. Tenia moltes ganes d’anar-hi, i finalment entre cinquè i sisè, que eren els únics cursos que i podíem anar, solsament érem uns nou nens i nenes en total.
Per fi, havia arribat el dia de marxar a esquiar, teníem que ser a les sis i mitja a Balaguer, una mica aviat, però ben mirat, ja estava be. El viatge es va fer bastant llarguet, però amb l’Arnau ens anàvem imaginant coses del paisatge.
Jo no havia esquiat mai, volia saber que es sentia esquiant i si era divertit o no. Ja havíem arribat a pistes, i amb els esquis posats, no m’aguantava dret, lliscaven i no sabia que fer. Fins que el monitor ens va ensenyar els trucs i tot per esquiar be.
Quan vaig començar a esquiar, no sabia fer res, tenia la sensació de que era impossible. Peró el millor es no rendir-se i seguir-ho intentant i finalment te n’acabaràs sortint, i t’acabarà agradant.
A la nit, a l’hotel, tots sortíem de les habitacions a parlar, i ens apagàvem els ploms de les llums uns als altres. Ens o vam passar de conya a l’hotel, tots corrent, saltant per les habitacions. Però a les onze ens van fer anar a dormir a tots. Tot i que el nostre grup menys dos que van anar a dormir abans, ens i vam anar a les dotze.
Al segon dia, a la tarda, l'Arnau, l’Àlex i jo vam anar a baixar blaves, i era divertidíssim. Crec que és un esport súper divertit. Però és molt important portar unes ulleres i sucat de la crema, perquè sinó et torraràs del sol.
I quan vaig tornar cap a casa, la sensació és:
- Mare, tinc ganes de tornar-hi!

24 de març 2009

Un petó de mandarina

Títol: Un petó de mandarina
Autor: Eulàlia Canal
Il·lustradora: Sara Rauno
Editorial: Sopa de llibres
Tema: Amistat i amor

En Tavi es un nen que s’enamora de la Vanina, una nena nova que ve d’un país llunyà. La causa de perquè a vingut es que el seu país esta en guerra. Ella a vingut amb la seva mare i els seus germans. El seu pare es queda per defensar el seu país.
Cada cop que en Tavi s’acosta a la Vanina el Ricky i els seus col·legues li barren el pas. Això l’ajuda a descobrí que hi ha moltes coses d’ell mateix que no sàvia i que quan s’ho proposa pot arribar lluny.
Un dia va voler anar a parlar amb la Vanina però el Ricki li va dir que no la toques que ell l’havia vist primer.
A en Tavi trist va anar a l’olivera del patí a dormir però quan es va despertar va veure que no hi havia ningú. Va arribar a classe i com que havia fet tard el va castigar.
La Vanina li va passar un paperet dient-li on era i en Tavi justament quan li anava a passar-li la Filprim li va dir que li ficaria una nota a l’agenda. El seu pare va tindre que marxar a fer un concert. Va dir que cuides dels gats.
El primer dia que va anar a donar-li menjar als gats eren sis i amb en Sebastià feia set. En Sebastià estava mirant l’horitzó hi havia la Vanina. Es va treure els cordons i li va ficar un missatge.
Així sempre. Van fer una cançó de pau, i la van escollir una de les deu primeres. A la Vanina el seu pare li va enviar una carta dient-li que estava be. Llavors va dir que marxaven cap al seu país i en Tavi va dir que moriria sense ella. Ella va dir que si que podia i li va fer un petó.

23 de març 2009

Importància dels esports

Molta gent no fa esport i això es dolent, si no fas esports i menges molt et tornaràs gras. Es molt bo fer esport, es bo per la salut i si el fas amb companya es molt divertit, com el futbol, bascket, hokey etc...
Es bo menjar i fer esports però no et passos en menjar. Si no podeu sortir a fer esport a fora perquè plou, com a l’altre text del bloc de l’Oriol si teniu la Wii hi podeu jugar.
Hi ha gent que es molt gos i no fa esport, això no es bo. Si veieu algú que es gras, no sempre es perquè no fa esport, pot tenir una malaltia o alguna cosa així.
Si no us agrada jugar a futbol o coses així sempre podeu córrer una mica per la tarda o passejar, que no et canses tant. Jo faig molt esport i els meus amics també, bé no tots, però vosaltres feu esport que es molt bo per la salut i molt divertit.

15 de març 2009

La wii

La wii, es una consola de tipo com la Play Station, la x-box... Però te una cosa que la fa diferent i molt més interessant. Tu tens un comandament, i si amb ell fas com si juguessis a tennis, el personatge de la televisió, fa el mateix moviment que tu. Per això diuen, que pots fer esport al propi menjador de casa teva.
Ara fa poc, ha sortir un joc, que es online, vol dir que et pots trobar amb altres persones connectades. I gràcies amb una cosa, que porta incorporada, pots parlar i ell et sent, i pots fer el que vos, anar a pescar, anar a passejar...
La wii, en aquestos últims anys, s’està posant molt de moda. De vegades s’ha presentat el cas, de que alguna persona, al posar-se el comandament a la mà, no s’ha posat la corda. I el mando a sortit disparat i pots fer mal a les persones que t’envolten.
El que diuen que es molt divertit, es jugar dos persones amb dos mandos, però per fer-ho, teniu que està separades una de l’altra mínim un metre i mig. Per si de cas fas algun moviment i el toques fa molt, però que molt mal.
Quan et compres la consola, et regalen el wii esports, que es un joc on hi ha una sèrie d’esports diferents. I si vols, et compres accessoris, per exemple: Per jugar a tennis, al menys d’agafar el mando, et compres com una raqueta que s’enganxa al comandament. I molt més...
En fi, la wii es una consola molt divertida. I si ets molt esportista, ni que estigui plovent, pots fer esport igual, a no se que marxi la llum...
Ja ho sabeu ara nens, si no teniu la wii, aneu a demanar-li als pares! Es mol divertida i sempre pots fer esports sense passar fred ni cap cosa així...

12 de març 2009

Un llibre de misteri

Títol: Courtney Crumrin y las criaturas de la noche.
Autor: Ted Naifeh.
Editorial: Norma.
Volumen: 1.
Tema: Misteri.

Courtney era una nena estranya, es va transladar al palau del seu oncle, per ella tot era estrany, l’escola, la casa... tot. Ningú no es portava bé amb ella, no tenia amics. En una nit va sentir una cosa estranya, ella va anar a veure que hi ha però va topar amb el seu oncle, ell li va dir que no passa res i que anés a dormir. Al dia següent igual, ningú no li feia cas. Ella estava molt estranyada i va decidir averiguar-les, tot era un misteri i va passar moltes aventures. Llegiu vosaltres i ho sabreu, jo ho us encomano aquest llibre.

07 de març 2009

Les nostres mascares

Ja fa unes setmanes que els dijous a plàstica, ens vam fer portar un cartó per fer unes mascares, però uns quants no o van poder fer-ho perquè estàvem enfeinat fent el carnestoltes.
Al cap d’unes setmanes les persones que faltaven la van fer, primer vam agafar el cartó i amb paper de calcar ho vam calcar. Un pic ja calcat tenim de retalla la mascara, però jo i l’Anna teníem el cartó massa doble i ens o va talla la senyoreta amb cúter.
Quan ja ho teníem tallat varem pintar de la manera que van voler. Hi havia gent que ho va pintar de colors clars, altres de fosc i d’altres una combinació de fort i fluix.
Totes van quedar molt be, ni que ni algunes que no sembla que estiguin pintades per nens i nenes de sisè.
El que veieu a la imatge son les nostres mascares. El Àlex va ser l’únic que li va fer cabells,també es la més original.

06 de març 2009

Fem tutors de contes

Els de 6è fem tutors de contes, no lectors de contes com fèiem a 5è, si no tutors. Els hi llegim contes i els hi fem activitatas. Nosaltres el fem dimarts i cada vegada canviem de nens, a vegades un l’altra vegada dos, però sempre tenim els mateixos contes.
Ens ho passem bé fent de professors, però alguns no tant. Els nens a vegades no ens escolten, però al final els fem aconseguir que ho facin.
Si falta algú el seu nen el tindrà un altre que te un nen. Normalment no falta ningú, però ara que es hivern venen els constipats i llavors la gen es troba malament i no ve.
Bé no hi ha molta explicació perquè no ho hem fet moltes vegades, però aquí ho explico una mica.

05 de març 2009

Portes obertes al Torre Vicens

Aquet Dimarts, era el dia de portes obertes de l’institut on hem d’anar els d’Albesa, Benavent i altres pobles.
El Dimarts (el dia de portes obertes), primer ens van explicar (gracies amb un PowerPoint), com era, que volien aconseguir, ... Desprès, ens van dividir en quatre grups d’unes 25 persones aproximadament, i vam començar la visita.
L’institut és un edifici enorme. Te moltes aules amb projectors, 2 o 3 aules d’informàtica, de tecnologia, 2 laboratoris (un de física i l’altre de naturals), una classe de plàstica (on hi havia unes manualitats fantàstiques), un gimnàs, un pati de 3.000m quadrats, una biblioteca (amb uns llibres fantàstics), una cafeteria i un menjador, (em sembla que no m’he descuidat res).
La visita començava a les set i vam acabar a les nou de la nit. Tinc moltes ganes d’anar-hi, tot i que em sabrà greu marxar de l’escola.

Eleccions a la classe (II)

El dia 25 de febrer la nostra tutora ens va dir que ja ens podíem presentar la nostra candidatura, fins el 3 de març, les eleccions les vam fer a través d’Internet, per ser més exactes als Grups de Google.
Dimarts a l’hora de tutoria, vam fer les eleccions. La senyoreta ens va dir que estava molt sorpresa, per què i havia molt poques candidatures. Primer les vam llegir totes, i desprès la nostra tutora ens va donar un paper on teniem que escriure a qui votàvem.
Desprès la senyoreta anava apuntant qui s’avia presentat de cada cosa.
L’Oriol Colomina era l’editor, i ara ho torna a ser. Jo era bibliotecària i he tornat a qudar. De corrector, encara no s'avia presentat ningu ademes no en teníem, hi ara o farà l’Anna Pérez. De secretari estava l’Andrei Nicolaie, ara sóc jo. De delegada i havia la Laia, hi ara o es l’Andreu.
Espero que tots ho facin bé, que tinguin molta sort i que el pròxim cop, tinguem més càrrecs per repartir.
Bona sort!!!

03 de març 2009

Audiovisuals

El dijous, (dia 29 de gener), els alumnes de sisè, vam començar amb les classes del llenguatge audiovisual amb la Gisela, una de les professores d'infantil i el Ramon. Vam canviar l'hora de matemàtiques i l'hora de biblioteca per el llenguatge audiovisual.
Primer, la Gisela ens va explicar que significava el llenguatge audiovisual, es a dir àudio i vídeo. També ens va explicar una mica de que anava i després ens va ensenyar un vídeo d'una televisió d'un poble prop de Barcelona.
En aquell vídeo, vam veure com funciona la televisió, les sales que hi ha, la gent que i treballa i les maquines que utilitzen.
Ara escriure algunes de les moltes cosses que vam aprendre.
- Com ara que, els presentadors de les noticies escriuen un mínim o màxim, (depèn del canal, si es gran o petit) de vint noticies per telediari.
- Als programes de la televisió no o veiem, però darrere les càmeres i a molta feina.
- Els presentadors escriuen ells mateixos el guio, es a dir el que diuen, però no s'ho han d'aprendre perquè tenen una pantalla gegant (darrere les càmeres) on i diu tot el que han de dir, i s'hi a algun problema tècnic s'han d'anr mirant el guio que han escrit.