Anem a més de cent

Quan, pels volts de Tots Sants, vam començar a treballar en aquest blog, pensava que seria una bona eina de comunicació. Tot just acabàvem d'estrenar els comptes de correu amb xat i, en poc més d'una setmana, ja havíem posat en marxa l'agenda i el grup a Google. Era molta tecnologia i la classe portava un ritme frenètic.
Sense treva, a mig novembre vam inaugurar les pàgines personals, amb els perfils i opinions de cada un. Poc després començava la publicació de textos i, abans d'acabar el mes, es convocaven les primeres eleccions per Internet.
Desembre, amb pocs dies de classe i les avaluacions, ens va permetre consolidar el que havíem après i adonar-nos que se'ns havia passat volant el primer trimestre. Adéu 2006, hola 2007.
El mateix 1 de gener els meus alumnes van tornar a la càrrega i vaig haver de donar les vacances per acabades. La tornada a l'escola, amb una aula totalment renovada, ens accelerava de nou: més publicacions, nova versió del Blogger, reformes de les pàgines personals, alertes, documents compartits a Internet, ...
Mentrestant, anaven sorgint noves idees, com ara les entrevistes, les correccions compartides, les recomanacions i els nous encarregats d'imatges i publicacions.
I així, gairebé sense voler-ho, resulta que ja hem publicat més de cent pàgines, entre articles del blog, perfils personals i textos. Ens hem acostumat al ritme i ja ni el notem, tot passa amb naturalitat.
Farem coses noves? Suposo que sí. Tenim moltes idees i ganes de passar-ho bé. No ens perdeu de vista, hi pot haver sorpreses. Poseu a punt els motors perquè, nosaltres, anem a més de cent.

Cap a la Pobla de Segur

Un diumenge, a les set del matí, vaig anar a l’estació de Lleida amb la família. El tren sortia de l’estació a les vuit. Hi haviem d’anar tota la colla, però va faltar la Teresina. Al tren, un cop en marxa, jugava a l’uno amb l’Oriol i l’Albert. El paisatge era molt bonic, de muntanya. Vam passar pel costat d’un pantà i vam anar molta estona pel costat del riu. El congost de Terradets era impressionant.
El viatge se’m va fer una mica pesat, perquè el tren anava molt lent.
Vam passar per un túnel curt. Després de passar un pont vam arribar a la Pobla de Segur.
La Pobla és un poble de la comarca del Pallars Jussà que té uns 3.000 habitants. Està situada on es troben els rius Noguera Pallaresa i Flamisell. A la Pobla de Segur hi havia una plaça amb uns arbres molt bonics. Un home simpàtic ens va fer de guia una estona.
Després de caminar, vam anar a un restaurant. L’amo ens va dir:
- Què voleu prendre?
- Una cervesa, si us plau - va dir el meu pare.
Després de dinar els pares i mares estaven xerrant i l’Oriol va dir:
- Quan marxem? ... que m’avorreixo!
La Sania, sa mare, li deia:
- Calla, que et fas pesat. Ja marxarem d'aquí a una estona.
Quan els pares és van cansar de xerrar ens esperava l'autocar que ens portava a l'estació. El tren va tardar un quart d'hora. Va arribar el moment de marxar, vam pujar al tren i jo em vaig adormir. Em vaig despertar quan estàvem a punt d’arribar a Lleida.

Ivars de Noguera

Ivars de Noguera és un poble situat a 30 km de Lleida i 15 d'Albesa, passant per Algerri. Pertany a la comarca de la Noguera i toca amb l'Aragó (la Llitera). Està prop del riu Noguera Ribagorçana, que és el mateix que passa per Albesa.
La majoria dels seus habitants són pagesos, fan uns préssecs molt bons i reconeguts a molts llocs. La seva població actualment és d'uns 360 habitants i es manté, ja que té 20 nens que van a l'escola Primària CEIP Sant Sebastià, que forma part de la ZER Serra Llarga. Està situat al damunt d'un turó molt característic. És un poble molt costerut.
És el poble del meu pare i on jo vaig néixer. Hi vaig viure quatre anys. Quan jo hi vivia només hi havia 14 nens a l'escola i dos mestres. Només hi havia una botiga i un lloc on venen pa. Fa poc que hi ha una farmàcia, però quan jo hi vivia no n'hi havia cap.
Alguns caps de setmana hi vaig i m'ho passo molt bé perquè és un poble molt bonic i m'agrada fer rutes amb la bici.
Hi ha un casal on fan ball per la Festa Major. També hi ha piscines, i no són com totes. Les piscines d'Ivars de Noguera tenen forma rodona i també hi ha tauletes pel voltant per menjar-hi.
Si hi aneu, podeu visitar l’embassament de Santa Anna. Els caps de setmana hi ha molta gent que hi practica Mountain Bike pels seus camins. De tant en tant m'hi trobo alguns dels meus amics i estem molt a gust bé junts. Aneu-hi! Descobrireu un poble que us agradarà.

Albesa sense flors

L’altre dia vaig sentir dir que l’Esther, propietària de la floristeria "Albesa Flors", plega. No sabem on anirà. Per això, abans que ens quedem sense floristeria vaig decidir fer-li una entrevista. Vaig demanar ajuda a la meva amiga Elisabet i, naturalment, va acceptar.
Hi vam anar el dia vint de febrer, al voltant de les cinc i mitja de la tarda. La floristeria està situada en un dels millors llocs d’Albesa, al centre del poble. El local no és massa gran ni massa petit. La botiga està envoltada de prestatges plens de testos i, al mig, hi ha com una taula molt baixa plena de flors i plantes.
Entrevistem l'Esther Sotillo Sàez, florista d'Albesa
• En quins llocs has estat treballant de florista?
A Lleida, de comercial en un majorista de flors i aquí, a Albesa.
• De què has treballat abans d’això?
D'anàlisis de contaminació ambiental, de control de qualitat en una empresa de llet en el laboratori i després de majorista de flors.
• Qui va obrir aquesta botiga?
Aquesta d’Albesa la vaig obrir jo l’any 1997, ja fa deu anys – ens va contestar d’una manera que es notava que estava recordant.
• Has fet algun curset de florista?
Ui, cursets ...!!! Sí, tots els que es poden fer. Ja fa més de deu anys, quan vaig obrir la botiga, ja n'havia fet molts. Vaig treure'm la titulació d'oficial florista estudiant a l'escola catalana d'art floral, a Barcelona, i assisteixo regularment a cursos monogràfics i a demostracions. Crec que sempre es pot aprendre una mica més.
• Quin tipus de plantes vens?
Plantes d’interior i d’exterior – va dir mentre senyalava algunes plantes.
• Per quin d’aquests tipus s’interessa més la gent?
Depèn de la temporada. A la primavera prefereixen la planta d’exterior i a la resta del l’any, sobretot a l’hivern, volen la d’interior.
• Que s’ha de fer per cuidar les plantes?
S’ha de vigilar que tinguin molta llum i l’aigua que necessiten.
• De què poden ser les plantes artificials?
De roba, de foam, de làtex i de plàstic – explicava, mentre ens ensenyava algunes plantes artificials.
• Sabem que plegues. Deixaràs estar les flors?
No deixo el negoci de les flors. Obriré una floristeria a Torrefarrera, es dirà "Anemone floral design & gardening", espero que em vindreu a visitar, ho fareu?
• I tant! i, parlant de visites, quin és el perfil habitual dels teus clients?
Doncs hi ha de tot, venen joves, gent gran, de vegades algú de fora, ...
• Prepares rams de flors per a ocasions especials?
Si, de tant en tant preparo rams per a bodes i defuncions ... La gent es gasta més diners en els rams per a les bodes. També es fan moltes vendes al voltant de Tots Sants perquè la gent porta flors al cementiri.
Les flors ens ajuden a transmetre els sentiments a les altres persones. Ens acompanyen en els moments importats de la vida, els naixements, les bodes, els aniversaris, les demostracions d'afecte, els moments de tristesa com la mort, ...
• Dissenyes jardins o alguna cosa semblant?
Si, he dissenyat alguns jardins per a la gent i també ornamentacions per a llocs públics. Forma part de la meva feina: disseny floral de tot tipus i també disseny de jardins, és clar.
-- Gràcies a Elisabet Solé per la seva col·laboració en l'entrevista.

La penya el Trull

La penya "el Trull" són una colla de persones grans i petites d'Albesa, entre elles la meva família i jo. Cada any la penya organitza una sortida. Hi van uns quants nens: l'Andreu, que sempre vol estar a l'aigua; l'Aina, que sempre va amb el seu mp3; la Gemma, que és la filla del president d'aquestes colònies, i jo.
L'any passat vam anar a un hotel molt "guai" de l'Hospitalet de l'Infant, es deia Meridià Mar. Teníem unes habitacions que, per obrir-les, havies de tenir una tarjeta. A l'hotel hi havia dues piscines, també un billar i, a més, dos ordinadors i una maquina per jugar.
El lloc era còmode i acollidor. A les habitacions hi havia televisió i un balcó amb una vista molt bonica. Molt a prop d'allà hi havia el mar i ens hi vam banyar. Vam dormir molt bé el menjar era molt bo.
Al cap de tres dies vam tornar cap a casa. Aquella tarda em vaig dedicar a mirar la televisió una estona i, després, vam anar a dormir. L'endemà tocava anar a l'escola.

Eleccions a la classe (II)

El passat dijous, dia 15 de febrer del 2007, vam començar el procés de les eleccions. Des de aquell dia fins al dilluns dia 19 vam presentar candidatures al que volíem fer i posàvem per què volíem tenir aquell càrrec. Tot això per Internet, a través del grup de Google.
Avui, dilluns, a la segona hora de classe, el professor ens ha donat un full on hi posava el nom dels càrrecs que podíem ser. Ens ha deixat una estona per què apuntéssim els qui voldríem que tinguessin cada càrrec. Després hem recollit les paperetes. El professor anava llegint els resultats, mentre el delegat ho apuntava a la pissarra. Quan hi havia algú amb els mateixos vots que un altre, fèiem el desempat.
Foto: Arnau, Núria, Irene i Sergi
L’Arnau Piqué, que ja era el delegat, ara ho torna a ser. El seu ajudant serà el Didac Bernat. De la biblioteca s'encarregarà la Núria Farrús, ajudada pel Xavier Llobera.
El de les publicacions encara no ho havíem fet mai i serà la persona encarregada de que es publiquin les coses com cal. Han sortit elegides la Irene Bentoldrà i l’Elisabet Solé.
També n'hi haurà que s'encarregaran d'escanejar fotografies o dibuixos, i de tot el que tingui a veure amb les imatges que publiquem. Aquest càrrec tampoc no l’havíem tingut mai i han sortit triats el Sergi Terés i la Irene Bentoldrà que, com que ja havien vist alguna vegada com s'escaneja, ja ho saben fer.
Espero que tots ho facin bé, que tinguin molta sort i que aviat tinguem més càrrecs per repartir.

Us recomano aquest llibre

Títol: El lleó, la bruixa i l'armari
Autor: C.S. Lewis
Il·lustradora: Pauline Baynes
Editorial: Destino
Gènere: Aventura i fantasía
Col·lecció: Les croniques de Narnia
Idiomes: Castellà, català i anglès
Pàgines: 235
Edat recomanada: A partir de 8 anys

Jo m'he llegit aquest llibre i m'ha agradat molt. El seu vocabulari és senzill: utilitza paraules col·loquials i s'entenen bé. Hi ha força acció, però no arriba a la violència. És força llarg, però és entretingut i no es fa pesat, al contrari, enganxa molt, al menys a mi, perquè no vaig parar de llegir-lo cada nit fins que el vaig acabar.
Tracta de dos nois i dos noies que van descobrir un armari que era un portal fins a un món imaginari de Nàrnia, un món congelat. Allí coneixen molts animals i personatges imaginaris, que en el seu món no existien. Coneixen la Bruixa Blanca, tots els seus servents, els guerrers, dos talps que parlen, un lleó anomenat Aslan, …
Els dos nois de la colla es fan guerrers, per a lluitar contra l’exercit de la Bruixa Blanca en la lluita final de Nàrnia. Un dels quatre xiquets traeix als altres ajudant la bruixa a empresonar al seu castell tots els animals que pertanyen a Aslan per culpa d’un encanteri fet per la Bruixa Blanca.
Com acabará tot això? El lleó Aslan i els seus quatre amics aconseguiran derrotar una vegada per totes la bruixa? I podran alliberar als animals que ella ha empresonat?
Si voleu saber com acaba l'historia, llegiu-vos-el, que és molt interessant i xulo.

La llar dels jubilats

Al davant de la nostra escola hi ha la llar dels jubilats. Es tracta d’un local que va fer l’Ajuntament d’Albesa per tal que les persones grans que ja no treballen tinguin un lloc per reunir-se, xerrar i relacionar-se. Es troba situat a la plaça dels gronxadors, al costat del Centre Cívic i sobre el menjador escolar.
Entrevistem la Dolors Palau, encarregada del bar
La Dolors va estar molt contenta que li féssim una entrevista. Vam anar al seu bar i li vam fer aquestes preguntes:
• En quin horari teniu obert?
Al mati, de 9:30 a 12:30 i a la tarda de 15:00 a 19:00. Els diumenges al matí ho tenim tancat.
• T’agrada treballar en aquest bar?
Sí, molt, perquè parlo amb la gent i m’expliquen històries i algun acudit. I, també, perquè guanyo algun diner, és clar.
• Què veneu al bar?
Una mica de tot: llaminadures, patates, beugudes, cafès, licors, pastissets i, a l'estiu, gelats.
• Mentre ets al bar, de quina manera passen el temps els jubilats?
Juguen a cartes, al joc de la botifarra i al solitari. I les dones juguen a no val a badar i al dominó. Els qui no juguen, llegeixen el diari o miren la televisió.
• Quines altres activitats organitzeu?
Entre altres, gimnàstica, excursions i balls.
• Feu ball tots els diumenges?
Si no hi ha res extraordinari, sí. L'organitza l’ajuntament, conjuntament amb la comissió de festes, perquè la gent gran és diverteixi.
• De quants membres consta la Junta dels Jubilats?
De nou. Pot formar-ne part qualsevol persona que estigui jubilada.
• Com vas començar a treballar al bar?
La Senyora que ho tenia abans ho va deixar, van fer un pregó dient que tothom que estés interessat, que passés pel bar a apuntar-se. Per votacions em van triar. Però nomes podien votar els socis. I estic molt contenta de treballar aquí.

Comença la temporada de F1

Aquesta temporada, Fernando Alonso canvia d’escuderia. S’ha hagut de separar de l’equip Renault, que va ser l’equip que el va fer campió del món de Fórmula 1. Ara se n’ha anat a McLaren Mercedes.
L’objectiu d’ Alonso es tornar a guanyar el Mundial. El bicampió va dir en una roda de premsa que després de guanyar dos mundials seguits i unir-se a McLaren, un equip tant bo, renunciar al Mundial de Fórmula 1 seria una errada i que cal intentar-ho.
Fernando Alonso va provar el 17 de Gener, per primera vegada el seu nou McLaren MP4/22 a Valencia , i s’ha quedat amb el millor temps dels entrenaments.
Després d’acabar la seva jornada de treball al circuit de Xest, Fernando deia als mitjans de comunicació que el cotxe havia anat bé, però que encara tenia àrees on havia de millorar, que havia d’estar al cent per cent per al GP d'Austràlia.
També comentava que estava prevista l’arribada d’algunes millores al Febrer en relació a l’aerodinàmica, i que poc a poc anirien buscant la manera de treure-li el màxim rendiment. L’havien deixat treballar amb tranquil·litat i això és bo.
Crec que aquest mundial de Fórmula 1 serà molt difícil de guanyar, per a Alonso, ja que el seu mateix company d’equip és molt bo i jove, com ell. I es americà. Em refereixo a Lewis Hamilton, un rival difícil de vèncer. I també Kimi Raikkonen, ja que aquesta temporada anirà a l’equip Ferrari, juntament amb Felipe Massa.
El que probablement tenim assegurat aquesta temporada és l’emoció i l’intriga a la que ens té acostumats.

Llegeix-te'l, t'agradarà!

Títol: Siete reporteros y un periódico
Autora: Pilar Lozano Carbayo
Editorial: SM 2005
Col·lecció: El barco de vapor
Idioma de publicació: Castellà
Pàgines: 137

Aquest llibre ha guanyat el premi "El Barco de vapor 2005".
L'Alejandro volia ser director d'un diari. Només tenia onze anys, però se'n moria de ganes. Un dia va penjar a l'escola un cartell on hi posava "Director de diari busca periodistes per a fer un diari", després que els seus pares intentessin que ho canvies. El seu pare era director d'un diari i la seva mare, publicista; devien tenir experiència.
En penjar el cartell, no va tenir massa èxit. La majoria li deien: "Ai, el nen del papa, que el vol ajudar". Fins i tot la nena que li agradava, la Beatriz, li deia que no funcionaria. Quan ell anava a despenjar el cartell, es va trobar sis companys que hi volien participar. Primer se'n va alegrar molt, però després ja no tant ...
Eren la María, la Yolanda, en Pablo, en Shyam, en Ricardo i l'Abdul.
La María era una nena que sempre menjava llaminadures, es gastava la paga setmanal dels seus pares per comprar-se'n i sempre es ratllava els llibres amb bolígraf.
La Yolanda era una "pija", sempre anava vestida de rosa, amb un llaç al cap, es passava el dia mirant-se al mirall ...
En Pablo no anava per gust a l'escola, tenia una col·lecció de llibretes on apuntava paraules que li semblaven interessants.
En Shyam venia del Nepal, li agradava mol despertar-se de bon matí i veure la muntanya de l'Everest davant de casa seva. Només feia un any que era a Espanya, no parlava massa bé, i menys escriure. Tenia una paraula molt seva, "agradar".
En Ricardo era pur nervi. Tot ho deixava a mitges, interrompia la classe constantment, treia notes molt baixes de totes les assignatures (menys de dibuix), no era amic de ningú i sempre molestava.
L'Abdul tenia moltes manies, però era molt inlel·ligent i corria molt ràpid.
No eren els més adequats per fer un diari, però és el que hi ha. Aquella mateixa tarda van quedar a casa de l'Alejandro, allà van decidir el nom del diari "El trueno informativo", encara que el director preferia "La voz de los colegiales". Es necessitaven molts diners per poder imprimir una edició del diari.
A mi em va agradar molt aquest llibre, és molt original. No crec que se m'hagués passat pel cap inventar una historia com aquesta.
Si en vols saber més,... Llegeix-te'l!

La biblioteca d'Albesa

Cada dia vaig a la biblioteca del poble, situada al carrer Sitjar numero 19. Hi vaig a llegir llibres, consultar enciclopèdies i també a connectar-me a Internet amb l'ordinador. Moltes vegades hi vaig per fer els treballs que em manen a l'escola.
Hi ha sis ordinadors, un per a la bibliotecària i els altres per la gent que vol anar a Internet, de manera gratuïta, que pertanyen a la Xarxa de Telecentres de Catalunya. Cada mitja hora és un torn per usar els ordinadors. Fa poc van instal·lar un sai perquè hi va haver una pujada o baixada de tensió elèctrica. A més, hi ha fotocopiadora, revistes i un punt d'informació d'Europa Direct.
Va ser inaugurada l'any 1967, durant l'alcaldia del David Clua, amb el suport de l'Ajuntament i del Ministeri de Cultura. L'horari obert al públic de la biblioteca és de dilluns a divendres, de 17:30 h a 19:30 h, i els dissabtes de 10:30 h a 12:30 h.
La biblioteca d'Albesa té aproximadament uns set mil llibres. Segons el tema del llibre pot anar en una prestatgeria o altra. Actualment té uns 300 usuaris. Per utilitzar els seus serveis cal tenir el carnet.

Partits al pati

Durant tota la setmana, a l’hora del pati, juguem a futbol. Primer triem els equips. Quant ja hem acabat comencem a jugar. Algunes vegades fem molts gols però, normalment, el que més fem és fallar xuts a porta, bastants corners i faltes.
Al final quasi sempre acaba guanyant l’equip del Xavier Fulla i, de tant en tant, empatem o guanya l’equip del Robert Sabartés.
Hi ha alguns jugadors que tenen massa temps la pilota i fins a l’últim moment no l’acaben passant. Molts nens petits i grans juguen al partits de futbol que fem al pati.
Els qui no juguen a futbol s’estan a les entradetes de les classes. Allí juguen a moltes cosses. Els qui surten a fora, de vegades, reben alguna pilotada, però la pilote és de plàstic i no es queixen de res. S’ho passen bé corrent i jugant amb els companys de classe.
El pati està fabricat amb ciment i pintat de roig. Les porteries són a cada punta del pati i, al darrera, hi ha unes cistelles per jugar a basquet, que no s’utilitzen gaire perquè són molt altes.
Cada dia vigilen el pati dos o tres professors perquè si algun nen es fa malt el pugin curar, i també per evitar baralles i problemes.

Un llibre de misteri

Títol: El presoner del Casal del Diable
Autor: Pau Joan Hernàndez
Editorial: Cruïlla
Col·lecció: El vaixell de vapor
Pàgines: 138

En Ramon i uns quants companys fotografiaven el seu poble perquè els ho van manar a l'escola per un intercanvi que havien de fer amb nens d'un altre col·legi. Els seus pares el van deixar participar en l'experiència.
Al cap d’uns dies li va arribar una carta d’un nen que aniria a passar uns dies a casa seva. Quan va venir, van parlar de moltes coses i en Ramon li va ensenyar el poble. Aquell nen li explicà on era la seva casa i com era. En acabar l'estada aquell nen va haver de marxar cap a casa seva.
Va tocar el torn d'en Ramon a casa del seu amic. Aquell mateix dia l’autocar el va parar en una torre molt gran. Hi havia un camí que donava a un jardí immens. Era una torre que feia por al veure-la, i a més, ja es feia fosc. El noi es va atansar a la porta i va picar. L’obrí una dona alta i prima i el va fer entrar.
A dins no hi havia ningú. Ell es va estranyar una mica i va preguntar on eren, però la dona li va contestar amb veu aguda que callés. El va fer pujar unes escales molt altes i passava per sales i més sales com si no conegués aquella torre.
Fins que va dir al nen que entrés en una de les habitacions. A dins hi havia unes finestres amb arcada i un llit amb cortines, tot molt bonic. Ell estava molt content, quan es va sentir “plaff” i la porta es va tancar en sec. Des de fora se sentia com algú tancava la porta amb un forrellat.
Aquella dona l’havia tancat i, segurament, també havia tancat el seu amic i la seva família. Que faria? Com sortiria d’aquella habitació?
Si us agrada i voleu saber com acaba, llegiu-vos-el, és molt divertit.