20 de juny 2011

De l'escola a l'institut

De aquí a uns dies acabarem el col·legi i llavors ja passarem al institut, hem estat molts anys a l’escola i ara l'haurem de deixar. Aquest any hem passat algunes coses bones i altres de dolentes, una de les bones coses quan fèiem 6è era que érem els mes grans, una de les coses més dolentes es que els altres cursos no s'havia d'estudiar tant i a 6é s'estudia una mica més.

A l'institut ja no serem els més grans, però els companys que teníem l'any passat es portaran bé amb nosaltres perquè som molt amics. Allà s'haurà d'estudiar més que aquí, també els dimecres i divendres marxen de l'institut a les 3 i arriben a les 3:30.

Allà no podrem jugar molt a futbol perquè els grans estaran ocupant tot el patí, haurem de jugar amb un altre joc. Al institut pots fer noves amistats perquè hi ha mes gent, els primers dies que estarem allí estarem una mica confosos però quan ens anem acostumant ja no passarà res, també el vaig anar a veure el dia de portes obertes, i ja m'ho ser una mica tal com es el institut.

De l’Escola al Institut és un gran pas, ens fem mes grans, també hem d'estudiar més, fer noves amistats, segur que allà a l'institut ens ho passarem molt be amb els nostres companys que ens estaran esperant.

15 de juny 2011

Una nova etapa

El pas per aquesta escola ha estat una cosa que no oblidaré mai per les coses que m’han arribat a passar.

Hem tingut moltes professores que, cada una d’elles em porten un record. També hi ha professors com el Xavier i el Ramon.

Hi ha agut moments en aquesta escola que m’han agradat, també n’hi ha d’altres que no tant i d’altres d’injustos.

A P-3 i P-4 vam tenir a la Tresina. A P-5 vam tenir una professora que ja devia fer uns dos anys que estava a l’escola: la Susana.

A 1r vam tenir una nova professora que es deia Sònia i que com era la professora de música no ens donava gaires assignatures.

A 2n vam tornar a tenir a la Tresina. Jo com ja sabia més o menys com era em va agradar tornar-la a tenir.
A 3r vam tenir una professora d’Alpicat que es deia Marta i per mi va ser una professora excel•lent. En canvi per altres no ho va ser tant.

A 4t teníem una professora molt jove que feia pràctiques. A mi depèn del moment o de la classe o del dia no em queia gaire bé.

A 5è les coses van canviar molt: abans treia sets i vuits i alguna vegada algun nou. Però quan vaig arribar a 5è les coses van canviar moltíssim.

A 6è les coses no han canviat gaire des de l’any passat, l’únic que ha canviat es que no anem de colònies. En fi, el pitjo any de sisè.

En aquesta escola deixarem alguns amics del curs inferior i també molt records que hem viscut tots. L’escola en si i professors que ens han fet la classe des de petitets.

En aquest pas a l’escola hem après coses que mai ens haguéssim imaginat. No tan sols el que hi havia programat per fer als llibres sinó moltes altres coses.

Jo crec que a d’institut no estaran tant per nosaltres ni ens perdonaran tantes coses com aquí.

Allí serà molt diferent a aquí. Les classes seran molt mes grans i haurà mes professors, farem més amics però sobretot ens farem mes responsables.

Un canvi bo?

L'escola

Ara tots estem nerviosos, entusiasmats, ... Ara arriba la recta final del la carrera, aviat haurem de deixar el nostre petit niu per anar-ne a un de molt més gran “institut”. Per a nosaltres era una nova experiència, que molts no oblidarem.

L’escola és molt vella, i de vegades en ella hem passat moments difícils, però també n’hem passat una pila de molt bons.

Quan un nen acaba l’escola està content, perquè ja acabat una gran etapa de la seva vida, ja ha madurat una mica i ja està una mica més preparat per sortir de davall de les mans dels pares, ja és més independent, i intenta no demanar les coses als pares, sinó que aconseguir-les per ell mateix.

Molts nens estan contents de marxar d’aquest vell edifici, on es pensen que només han passat males estones, però la veritat és que aquestes estones han estat molt útils per a la seva educació.
Per a quinze nens i nenes d’aquesta escola l’escola està al seu últim tram, el 22 de juny s’acomiadaran d’aquest vell edifici que els guarda molts records i el més important, els ha vist créixer dia a dia, hora a hora i fins i tot minut a minut.

L’escola és un petit tros de la nostra vida una experiència que mai oblidarem. Hi ha gent que pensa que l’escola només son quatre parets velles, però l’escola és quelcom més que tot això, és un edifici on hi ha passat molts nens i nenes i que moltes vegades els ha fet patir però els ha fet créixer com ha persones i els ensenyat.

L'institut

El setembre vinent començarem una nova carrera, la de l’institut, plena d'obstacles i de perills que haurem d’aprendre a supera sense cap ajuda.

Per a nosaltres l’institut serà difícil i hi hauran grans canvis com: tindrem més deures, tindrem menys atenció, nou companys, nous amics, nous enemics...

Els primers dies ens trobarem perduts i no sabrem on anem, ja que aquell institut és molt gran, i ple de gent, serà molt diferent de l’escola, l’escola és molt més petita i l’institut és molt gran.

Espero que tot em vagi molt bé a l’institut, jo estic molt nerviosa, però vull pensar que tot anirà molt bé.

L'escola i L'institut

Jo he estat molts anys en aquesta escola, és vella però al menys no s’ha quedat en ruïnes, el pati es petit i som molts nens, uns cent o mes jugant allà. Encara que sigui vella he après moltes coses de P3 a sisè. En aquest col•legi no m’ho he passat ni bé ni malament, però he conegut molts professors, encara que allà a l’institut trobaré altres professors diferents.

Aquí els meus professors m’han tractat tant be com els altres alumnes, ara quan marxaré a l’institut deixaré alumnes que he estat anys amb ells de tots cursos, deixaré també els nens de la meva família de l’escola i marxaré a l’institut, i deixaré els professors que he estat amb ells fent-me classe, ara érem els mes grans però allà...

L’institut: A l’institut coneixeré alumnes nous i professors nous. L’institut és mes gran i algun dia o altre em perdré, allà també tenen els patis, són mes grans, també serem més o menys grans o petits, però aquí a primària érem els mes grans i allí serem els mes petits, també trobarem familiars o alumnes que van marxar d’aquest col•legi i han marxat o alumnes que els veiem pel carrer, etc.

Allí de vegades els meus germans em poden ensenyar l’institut, però jo crec que allí costen fer les classes. Allí sortirem de la classe a les tres i de vegades a les cinc, els Dimecres i els Divendres a les tres, però no farem menjador, encara que et pots emportar alguna cosa de casa, sortim a les tres i arribarem a les tres i mitja aquí al poble, però els dilluns, dimarts i dijous sortim a les cinc i arribem aquí al poble a les cinc i mitja.

Del col·legi a l'institut

El proper 22 de juny, és a dir, d’aquí set dies acabem el col·legi per sempre. I al setembre cap a l’ institut Torre Vicens. En aquest cole he passat una bona part de la meva vida, i m’ha marcat molt:

Encara me’n recordo del primer dia que vaig anar a ‘’l’escola dels grans’’ com deia en aquell temps...

Per un cantó, em feia molta il·usió anar amb els grans, però per l’altra em feia molta por. Quan vaig arribar, era un nen molt tímid i calladet, evidentment com tots els meus companys i companyes.



A mesura que anaven passant els dies, anava agafant confiança i cada vegada parlava més, jugava més. Jo crec que qui em va ajudar molt era el meu germà. Ell feia P5,dos anys més que jo, molts patis em venia a veure...

Quan ja portava un o dos anyets al cole, ja no era ni tímid ni calladet, si no que era un xerraire i un emprenyador total. Cada dia anava més content al cole, perquè tenia unes ganes impressionants de veure als meus companys.

Al cicle inicial, es a dir, a 1r i a 2n,ja vaig començar a fer exàmens. Me’n recordo que al primer examen estava molt nerviós, fins i tot tremolava... No me’n recordo de la nota, peròcrec que em va anar bastant bé.

Al cicle mitjà, ja començava a ser dels grandets i ja començava a tindre les idees més clares de tot. I el meu germà ja feia cicle superior.

Quan vaig fer cinquè, é a dir, el primer any a cicle superior, el meu germà va marxar cap a l’ institut, com jo aquest any.

Ja tinc moltes ganes d'anar a l’ institut per viure noves experiències, per trobar-me amb el meu germà i amb els meus amics de l’any passat, etc. Jo crec que canviaré com a persona, tant com amb el físic com amb els sentiments.


Aquesta escola m’ha marcat molt, igual que els meus companys que sempre que els he necessitat han estat allí. Moltes gràcies a tots, mai us oblidaré.

Ens fem grans!

El meu pas per l’escola ha estat divertit, m’emporto un gran record cap al Torrevicents (l’institut), jo només fa dos anys que visc aquí i que vaig amb aquesta escola, però ha valgut la pena conèixer a tots els companys.

Per aquesta escola han passat molt professors, alguns ens han agradat bastant i d’altres no tant. A quart va vindre la Laura ,un noia jove que va ser bastant bona amb nosaltres tot i que a vegades s’enfadava molt.

A cinquè vam tindre a l’Eva, una professora que en realitat era una substituta de una noia que estava embarassada que es diu Ingrid, l’Eva va marxar perquè la Ingrid ja podia tornar a l’escola.

I aquest any, que és el últim, hem tingut a l’Anna, una professora que es d’aquí del poble, i molts de nosaltres ja la coneixíem d’abans.

Jo me’n recordaré sempre de les excursions que fèiem a diferents llocs, o també de les colònies. Les que per mi van ser divertides va ser a Tarragona. Un dia que vam anar a Tarragona ens vam portar una mica malament, però també vam fer una cosa que a mi em va agradar moltíssim, que va ser:

Ens van deixar anar sols per un lloc en concret de Tarragona, ens van donar un foli on hi ficava tot el que hi havíem de trobar, quan acabéssim ens havíem de reunir en una plaça.

Tot això ha estat molt divertit, però ara toca deixa enrere aquesta escola i passar a una nova etapa de la vida.
Jo penso que tothom diu el mateix, que quan surti d’aquí s’oblidarà de l’escola i pensarà en l’institut, però jo no o veig així, jo penso que quan surti d’aquí trobaré a faltar tots els moment en aquesta escola.

Jo del l’ institut m’espero una cosa diferent, amb molts mes alumnes i amb professors més estrictes que els d’aquí. També penso que el primer dia que estarem allí tot ens semblarà una mica estrany.

Jo penso que la meva vida no canviarà del tot però alguna cosa sí. Deixaré enrere tots els professors, els nens/a de P3 que tant ens estimem, i també deixaré enrere tots aquets anys de diversió en aquesta escola.

Les proves de setembre

Les proves de setembre crec que estan bé que les tornin a fer perqué si suspens una assignatura o dues tens la oportunitat de tornar-les a aprovar i poder passar el curs amb molta més seguretat.Fa uns anys que aquestes proves les van deixar de fer i ara les tornen a posar per la gent interressada.Pots passar curs, peró amb la condició de que tens que estudiar tot l'estiu per aprovar les asignatures en que no has pogut aprovar.

La gent que les fa pot ser que hagin tingut problemes amb aquelles assignatures o simplement per que no les ha volgut aprovar. Si no vols fer les proves a quan toca, a les vacansses segurament es perque no en tens ganes d'anar-les a fer i això et pejudica als teus estudia. De no fer-les al moment indicat lo mes possible es tornar a repetir el curs.

Crec que està bé que les tornin a fer aquestes proves per a la gent que les nececita fer, tot i que s'ha de treballar gairebé tot l'estiu per aprovar-les. També hi ha gent que s'hi les fa es perqué es preocupen pels seus estudis però d'altres persones pot ser que les fagin només per passar curs y no haver aprés res.

14 de juny 2011

La meva estança a l'Escola Àlber

Aquest any, acabaré 6è, així que l’any que ve començaré l’ESO, i hauré de marxar del poble per anar a l’Institut. En l’escola en que estic ara, he estat 9 anys, i en aquestos 9 anys, he viscut molts bons moments, anem a recordar-los:

En el primer dia d’escola, començava P-3, hi jo no em volia separar de la meva mare, així que em vaig negar a entrar a classe, al cap i a la fi, la mare em va convèncer i vaig entrar a classe. A mesura de que van anar passant els dies, jo vaig anar fent amics i cada dia anava més content a l’escola.

A P-4, ja tots ens coneixíem, a la classe, gairebé només pintàvem o fèiem coses per l’estil, també vam començar a aprendre els números o l’abecedari, en aquest any vam començar a fer curses a l’hora d’educació física.

A P-5, ja vam començar a fer més feina, com petites sumes i restes, parlar amb castellà, en aquest temps, vam continuar fent curses a l’hora d’educació física, que per cert, sempre guanyava en Marc. En acabar P-5, també havíem acabat l’educació Infantil, i ara tocava començar el cicle inicial de l’educació Primària.

A 1r, vam començar a fer exàmens, i també ja ficaven notes, així que no valia badar, a primer vam aprendre l’abecedari complet i gairebé cada dia ens encomanaven deures per fer a casa. Aquell any, va venir un nen nou a classe, el Mihai, provinent de Romania.

A 2on tot seguia igual que a primer, menys en una cosa, ja vam aprendre a multiplicar, juntament amb les taules, per cert, encara fèiem curses a educació física. Aquell any també va venir una nena nova, la Daniela, que també venia de Romania. En acabar 2on també havíem acabar el cicle inicial, i ara havíem de començar el cicle mitjà.

A 3r, vam aprendre a dividir, i la professora, ens va encomanar de deures, que portéssim una notícia cada setmana. Aquell any, va ser un dels que vaig treballar més, en tota la meva estança a l’Escola Àlber.

A 4rt, tot anava bé, vam repassar gairebé totes les coses, per si no ens havien quedat clares anys enrere. Aquell any també ens vam preparar per a l’entrada al cicle superior, que seria un temps difícil. Aquell any, van venir dos nenes i un nen nou a classe, l’Alba, el Xavier i la Zineb, que venia del Marroc. En acabar 4rt, també havíem acabat el cicle mitjà, i ara tocava començar el cicle superior.

A 5è, tot va anar bé, es notava que era un curs difícil, però crec que vaig fer bé la feina i em vaig preparar bé de cara al següent curs, el de 6è.

Aquest any, a 6è, hem aprés les potències i les arrels quadrades, parts d’una frase, en català i en castellà, els signes de puntuació, també hem fet molts treballs i un projecte sobre la vil·la romana del Romeral.

Aquests nou anys a l’Escola Àlber, han sigut sobretot per aprendre, però aquesta estança aquí a l’escola també m’ha ajudat a créixer com a persona.

Aventures de la vida

Un dia d’estiu, quan tenia 3 anys, la meva familia i jo va manar a Juncosa, el poble del meu pare. Estàvem al mes d’Agost, i feia una calor insuportable, així que com feia tanta calor, vam decidir d’anar-nos a banyar a les piscines.

Quan hi vam arribar, jo ràpidament em vaig posar el protector solar i em vaig llençar a la piscina, per cert s’estava molt bé a l’aigua. Allí vaig estar jugant quasi tota la tarda.

En sortir de les piscines, la meva mare i jo vam anar cap a casa, i mentrestant el meu pare i el meu tiet es van quedar en un bar a fer un beure.

Mentrestant estava pujant una costa, em va sortir d’una forma molt inesperada una moto, que em va passar pel damunt, em va obrir el front i em va cremar una part de cama. En veure’m ferit, uns senyors molt amables em van deixar pujar al seu cotxe i em van portar cap a casa. En arribar a casa, vam telefonar al pare perquè pugés cap a casa ràpidament perquè havíem d’anar a l’hospital.

En arribar-hi, els metges em van atendre el més ràpid que van poder, em van cosir les cremades de la cama i el trep al front. Al cap d’una hora, ja van acabar, llavors ja em vaig tranquil·litzar. A l’hospital vaig estar-hi una setmana, i quan es va acabar, amb compte, però ja podia fer vida normal.

Aquesta ha sigut una aventura de la meva vida, espero que en passin més i de més bones.

Records i més records de l’escola

Ja estic al tram final de Primària, el dia 22 de juny acaba una etapa de la meva vida, que ha durat des de P3 fins a sisè.

Durant nou anys que he passat en aquesta escola amb els meus companys de sisè, he viscut moltes experiències que em perduraran tota la vida.

I també he anat amb moltes sortides amb els amics, he fet moltes activitats, projectes, treballs, exàmens i moltes més coses divertides.

Cada pas que he fet a l’escola Àlber, he deixat enrere un conjunt de coses que m’hen recordaré tota la vida.

Sempre quedarà un raconet al pati de l’escola, per tornar-nos a trobar i explicar-nos les novetats que han passat.

I dins d’aquests records hi hauran les persones que m’han ajudat.

Més mirant cap al meu futur, a l’institut ens obriran les portes per a una nova ensenyança, allí, ens trobarem amics que també abans que nosaltres van deixar l’escola.

Però no sols els mateixos amics sinó que també tindrem la oportunitat de conèixer nens i nenes nous de la mateixa edat que nosaltres que vindran d’altres llocs i seran principiants com nosaltres en aquell edifici.

Crec que la meva vida serà la mateixa, a part que tindré moltes més coses a aprendre i també deures, temes nous i una mica més difícils.

Estic molt il·lusionada perquè, per a mi es com si tornesa a iniciar una altra vegada el curs que recordaré perfectament.

També n’espero una bona educació, per a que més endavant em pugui servir.

Espero que tothom de l’escola recordi el meu pas com a alumne en aquesta escola anomenada Àlber.

Com jo els recordaré a ells.

Records del col·legi

En aquest col·legi m’han passat moltes coses, en tots aquest 9 anys he fet moltes coses. Vaig començar a P3, en aquest curs no s’havia de fer molt perquè encara era petit, només apreníem els números: 1 2 3 4... Després vaig anar a P4, que havies de saber els números de l'1 fins al 10, ja començaven a escriure i a pintar millor; a P5 ja apreníem a llegir, a fer algunes sumes i algunes restes.

A 1r ja sabíem llegir, pintar, escriure etc. En aquest curs apreníem algunes taules de multiplicar; a 2n t'ensenyen totes les taules de multiplicar, fem problemes més difícils perquè ja surten les taules de multiplicar. A 3º repassem les taules, ja fem socials, medi natural, matemàtiques, castellà etc. A 4º fem més coses com dividir, anem als ordinadors per fer exercicis etc. A 5º fem el clic, a matemàtiques fem fraccions, nombres amb decimals etc. Els exàmens costen més.

A 6º les coses són molt més difícils, perquè és l'últim any de col·legi, ara jo estic a 6º i costa més que els altres anys. L’any que ve faré 1r de ESO.

En aquest col·legi tinc molt records perquè hi he estat molts anys, des que era petit fins ara. El que recordaré més és els professors i les classes. Deixaré enrere els amics que tinc en aquest col·legi.

Al institut trobaré moltes coses, com per exemple coneixeré més amics, també nous enemics. Em costarà trobar les classes perquè l'institut és més gran i hi ha més gent.

A les classes hi haurà més gent, cada vegada costarà més, les classes seran
més llargues. Els dimecres i divendres sortirem a les 15:00 i arribarem a casa a les 15:30, els altres dies arribem a les 17:30. L'institut a quasi tothom que conec li ha canviat la vida, potser a jo també.

11 de juny 2011

El meu circuit nou

Amb el meu pare, des de Setmana Santa estàvem pensant d’engrandir el circuit del sisca. Fins ara, era un circuit petit amb només quatre o cinc bots, però ara en té disset.

Un dijous, el meu pare em va trucar al migdia i em va dir:

-Aquest tarda quan surtis del col·le baixa cap al sisca, que ho llaurarem una mica per fer-hi uns quants bots.

Així ho vaig fer, a les cinc quan va sonar el timbre ho vaig agafar tot i vaig anar al tros. El meu pare es va quedar parat, perquè hi vaig anar caminant.
En arribar vaig deixar la motxilla a l’ombra i vaig pujar al tractor. El
pare ja havia començat i ja n'hi havia ratllat quatre.

Perquè quedes bé, s’hi havia de fer moltes passades, primer ratllar-ho, segon clavar una mica més i així anar baixant fins que la draga no pogués més.

En acabar, vam ficar les cadenes a la draga i cap a casa, a la Portella. Per la pujada anàvem molt ràpids i el tractor no podia més.

En arribar a casa vaig obrir les portes, el pare va entrar i a llavors les vaig tancar. Vam desenganxar la draga i vam aparcar el tractor.



Després vam anar a dalt a berenar. El pare va trucar al Josep-Maria per si tenia la refinadora, ens va dir que si i la vam anar a buscar.

Quan vam arribar a la torre ens esperava, la vàrem enganxar i el vam anar a ajudar a obrir-li una porta i que no li sortissin els vedells.

Quan vàrem arribar a casa el pare va desenganxar la refinadora. Jo vaig anar a dalt i després quan vaig els dos vam enganxar la pala al tractor.

Després el vam aparcar i fins dissabte.

Ja era dissabte, desprès de dinar vam enganxar la refinadora i vam anar cap al Sisca.
En arribar, vam anular la pala i, amb la refinadora, ho vam amuntegar tot al mig. Vam veure que la refinadora no ens anava molt bé i després amb la pala la clavàvem i ens anava més be. I així ho vam fer a tots els bots.

En acabar vam anar a fer el brasal per regar.

L’endemà al matí hi vam tornar, però hi vam anar amb la moto.

Al principi hi vaig passar sense casc i a poc a poc perquè la moto estava freda, però després que ja estava calenta, anava a tot gas. No vaig caure cap vegada, però un cop em vaig desviar i vaig caure malament.

En fi, el meu circuit nou m’agrada molt perquè té 17 vots.

07 de juny 2011

El meu somni

Jo, des de que sóc molt petit, he jugat a futbol. Vaig començar en un equip anomenat la Noguera, en el qual vaig disputar unes tres temporades, i aquest any, a jo i al meu germà ens a fitxat l’Aem, un gran equip.

Per això, el meu somni es arribar a ser un jugador de primera divisió. Ara ja hi jugo, però dels de la meva edat, i s’hi no haguessin tret la divisió d’honor i preferent, hi jugaria.

Sol que jugués a primera, jo ja estaria content, però igualment faria el possible per anar al F.C Barcelona, l’equip dels meus somnis, el millor.

Des de que vaig néixer, ja em vaig proposar aquest objectiu, fins i tot algunes vegades he somiat que estava jugant a primera...

Jo, vull aconseguir arribar a primera perquè: Primera perquè és la millor lliga de totes, segona perquè agafaria molta forma física, tercera pel súper sou que cobren i per quarta i última perquè al jugar amb equips de molta qualitat esportiva, n’aprendria molt més.

Per a mi aquest somni, significa molt. Sempre el tindre dintre meu, i faré l’impossible per aconseguir-ho.
La meva posició és de centre campista, sempre m’ha agradat, no faig gaires gols, però en dono molts. Se’m donen molt bé les diagonals i els passes llargs a profunditat, almenys es això el que em diuen.

També sóc un bon central, sóc ràpid i contundent, i el més important és que no deixo passar a ningú.
A veure si aquest any vaig a la fcf,( Federació Catalana de Futbol)...

La jornada intensiva

L’altre dia, el Senyor Xavier, el nostre professor de català, ens va dir que havíem de fer una t redacció, amb una opinió personal d’un tema polèmic i jo vaig fer aquest tema que explicaré ara mateix:

La jornada intensiva:

La jornada intensiva és una llei que volien treure, que consisteix en que a l’estiu, cap allà a principis de juny, es tracta de que per a les tardes no cal venir a l’escola i per al matí les classes es fan molt més curtes.

Perquè si eren de 45 minuts, per a la jornada intensiva en són 35 minuts.

Hi ha persones que hi estan en contra de la jornada intensiva, perquè llavors no es fan les mateixes hores de classe, hi ha nens que necessiten potser aquell quart per a acabar algun exercici o algun examen.

Però també hi ha persones que estan a favor de la jornada intensiva, perquè al juny amb aquesta calor, no es pot treballar i menys si els nens estan “morts” de calor,
llavors no tenen ganes de fer res i si ho fan alguns ho fan molt ràpidament.

Jo penso que la jornada intensiva s’hauria de fer i sobretot en aquesta escola, perquè no hi ha aire condicionat i fins hi tot ara a finals de maig que fa tanta calor.

Un somni

Fa uns anys, vaig anar amb un poble que estava envoltat de muntanyes, aquelles muntanyes eren molt altes i de diferents formes i de tant veure aquelles muntanyes em va agafar ganes d'escalar aquelles precioses muntanyes.
Des d'aquell dia fins avui tinc ganes de escalar una muntanya i veure tot el paisatge, però encara sóc molt petit perquè tinc només 12 anys i encara no puc escalar.

10 anys mes tard, vaig anar a Andorra amb uns amics a escalar una muntanya que estava a les afores de la ciutat. Jo des del dia que vaig veure aquella muntanya vaig fer una promesa: que quan fos gran l'escalaria, i mira on sóc ara. A les 11:00del matí vam començar a pujar, era molt alta a la millor feia a vora un quilòmetre, era difícil d'escalar però ho vam aconseguir.

Quant vam estar a punt de pujar el meu company Jordi quasi que cau però estava lligat amb la corda, i vam poder pujar.
Quant estàvem a dalt sentíem l’alegria que donava pujar aquella muntanya i el paisatge tan bonic que hi havia allí.

Ens hi vam quedar bastanta estona allí fins que vam baixar, la baixada va ser mes fàcil i més ràpida.

Quan vam arribar a baix vam anar a dinar, teníem molta gana, i vam anar a un restaurant que hi havia per allí, quan vam entrar vam anar amb una taula, i vam demanar un plat de macarrons els dos, i de segon, llom, de postres vam menjar un gelat.

Llavors vam marxar cap al nostre poble, avui ja havia aconseguit el que volia fer fa uns anys.

Un viatge inesperat

El dia abans del meu aniversari, la meva mare em va dir que el dia següent, havia d’anar al metge i ens havíem de llevar a les dues de la matinada. Jo no tenia ganes de que el dia del meu aniversari ens aixequéssim a les dues del matí.

Jo em vaig enfadar molt amb la meva mare perquè era el meu aniversari i no tenia ganes de passar-me’l al metge.

Quan vam anar a sopar no se sentia gota de soroll i jo no vaig dir res per trencar-lo. Vam anar a dormir a les vuit i mitja de la tarda i a les dues del matí ens vam aixecar.

Bé, ja era el dia. La meva mare i el meu pare em van llevar, jo no estava gaire disposada. Jo amb un badall i una estirada em vaig llevar.

Quan ja estàvem al cotxe, la meva mare ens va dir a mi i a l’Anna, la meva germana, que si volíem dormir que podíem així que ens vam ficar a dormir.

Ja eren les quatre i ja estàvem a Barcelona. El pare ens va dir que ens vestíssim. Que arribàvem tard!

Bé, doncs vam ser a l’aeroport i jo no sabia on anàvem i vaig començar a córrer amb la meva mare, la meva germana Anna, el meu pare i jo.

Vam entrar a dins i vaig veure que no era un metge així que em vaig ficar a plorar.

L’home que organitzava a la gent dels vols ens va dir que estava tancat i que ja no podíem pujar. Però jo, amb les meves llàgrimes el vaig convèncer i vam poder marxar.

I vaig anar a Paris, una ciutat francesa que sempre hi havia volgut anar. I així es va acabar la història.

El meu somni de ser perruquera

Des de que sóc petita he somiat en fer-me gran i poder ser una perruquera com al meva mare.

Quan era petita em passava molts dissabtes ajudant-la i a veure com es feia aquella feina que m’agradava tant.

Encara me’n recordo que tota la gent que va a la perruqueria de la meva mare, em deia i em segueix dient:

-Que voldràs ser com la teva mare, Irene?

Jo tota contenta els segueixo responent el mateix:

-Sí.

Sempre per les vacances d’estiu la meva mare em portava amb el cotxe fins a la perruqueria, i m’ho passava d’allò més bé.

Si no sabia que fer, perquè depèn de quines feines com per exemple: rentar els caps, tallar, tenyir o fer la permanent, no les sabia fer i tampoc em sortien massa bé que en podem dir.

Però hi havia una cosa que si la podia fer i se’m dona d’allò més bé, encara ara se’m dona a la perfecció com abans, que es: treure els “rul•los” del cap o donar-los-hi a la meva mare.

De vegades les dones em donaven propina, cosa que encara em donen alguna coseta, encara que ara ja no i vaig tant, però segueixo tenint el mateix somni.

Cap allà a l’estiu aquest any havia pensat de anar cap allà a la perruqueria, passejant al meu gos, Rambo i al mateix temps que la meva mare vagi a treballar.

Les dues juntes anar-hi caminant i així a part de no contaminar amb el cotxe, també farem una mica de cames.

La meva mare a la perruqueria i té penjats molts diplomes i em va dir que eren seus i que per a ser perruquera es tenen que aconseguir tots.

Però com que ara hi ha tantes tecnologies que ara no feia falta que guanyar-ni tants, sinó que amb un ja ho estudies tot.

Espero que algun dia sigui una perruquera, com la meva mare i tenir tants diplomes com ella.

L'orelluda ja és del Barça

El Barça, esta fent un temporada excel·lent, ja ha guanyat la Lliga, i davant d’un Reial Madrid molt fort. En la Lliga el Barça ha deixat escapar molt pocs punts, així que el Reial Madrid a tingut molt poques opcions.

En la Uefa Champions League, el Barça ha superat a grans rivals, com l’Arsenal, el Shakhtar Donestk, el Reial Madrid i el Manchester United. Jo em basaré només amb les Semifinals i amb la Final de la Uefa Champions League que aquest any es disputarà al nou estadi de Wembley, on el Barça va aconseguir la seva primera Uefa Champions League.

En les Semifinals de la Uefa Champions League, el Barça es va enfrontar amb seu gran rival, el Reial Madrid. L’anada es disputava a l’estadi Santiago Bernabeu, on el Barça havia empatat 1-1 a la Lliga.

En començar el partit, el Reial Madrid, va començar molt tancat en defensa, i sense deixar espais al Barça, el partit estava molt tapat, i cap dels dos equips van poder perforar la porteria en la primera part. El resultat al descans era 0-0.


En la segona part, el Reial Madrid, es va obrir una mica més que en la primera part, i el Barça, ho va aprofitar quan Ibrahim Afellay, que havia substituït a David Villa va fer una bona internada per la banda que va aprofitar Lionel Messi per marcar el primer. Uns minuts més tard, Sergio Busquets, va cedir una pilota a Lionel Messi, que va fabricar una jugada individual boníssima que es va convertir amb el segon gol del Barça. El partit va acabar amb el resultat de 2-0.

En el partit de tornada de Semifinals, el Barça va poder rematar l’eliminatòria, però un excel·lent Iker Casillas, va evitar molts gols. El Reial Madrid havia d’atacar però un molt bon Barça no es deixaria guanyar tant fàcilment. El resultat en arribar al descans era 0-0.

En la segona part, el Reial Madrid va sortir més a l’atac, això va provocar que hi haguessin més espais, i el Barça va aprofitar molt bé aquesta oportunitat marcant el primer gol, per obra de Pedro, a assistència d’Andrés Iniesta. El Reial Madrid, va veure que havia de contraatacar i va llençar-se a l’atac, Marcelo va marcar el primer pels madridistes, que havien de marcar dos gols més per remuntar l’eliminatòria. Això no va ser així i el partit va acabar amb el resultat de 1-1.

El Barça havia arribat a la final de la Uefa Champions League, al nou estadi de Wembley, aconseguiria guanyar la seva quarta orelluda davant del Manchester United.

La final de Wembley havia arribat, en començar el partit, el Manchester United va arrancar molt fort, pressionant molt a dalt, però de seguida els homes de Guardiola van aconseguir fer-se els amos del partit, fins que al minut 21 va marcar Pedro, després d’una magistral assistència de Xavi. El Manchester United, va saber reaccionar i va marcar el primer gol pel seu equip, que significava l’empat en el marcador. El resultat a la mitja part era 1-1

En la segona part el Barça va sortir molt endollat en el partit, i va marcar el segon després d’una potent canonada des de fora de l’àrea de Lionel Messi que va sorprendre a Edwin Van der Sar. El partit va seguir igual d’intens, i el Barça continuava tenint la pilota, fins que David Villa, va agafar el rebuig d’una pilota i la va col·locar a l’escaire de la porteria de Van der Sar, un autèntic golàs. El partit va acabar així, i el Barça es va transformar amb campió d’Europa. El Barça ja té al seu palmarès 4 Uefa Champions League, i ara toca celebrar-ho.


Per cert, un moment molt emotiu d’aquella nit, va ser el gran gest de Carles Puyol, deixant a Eric Abidal, que havia patit un tumor al fetge recentment, el braçalet de capità perquè aixeques la copa en nom de tots els barcelonistes.


Visca el Barça!!!

Una prova bastant fàcil...

El senyor Xavier, el nostre professor de català, ens va fer com un petit examen que consistia en: fer una redacció del tema que ell et digués. Que en aquest cas el tema era explicar una experiència de quan eres petit.

El dia següent ja ens les va donar corregides, i ens va dir que les pengéssim al bloc, que es el que jo he fet. Ara, veureu la meva redacció tal i com la vaig fer:



En aquesta redacció, us explicaré una experiència de quan tenia nou anys que em va marcar molt.
El meu pare, la meva mare,el meu germà i jo estàvem a Port Aventura. Des de que vam arribar, el meu objectiu era: pujar al Dragon Kan, (que és una atracció de les més fortes), sigui com sigui.
I així va ser, els tres homes de casa vam anar a fer fila. En aquella atracció s’hi podia pujar a partir d’un metre quarta, i jo el feia justet. La primera vegada em van dir que no, que hi arribava massa just i que era perillós.

Al cap d’una estona, quan varen canviar l’home que mesurava, vàrem tornar. I sí, em va deixar passar! Estava molt nerviós i inquiet, fins i tot tremolava...
Per fi, vaig superar el meu objectiu, i de record vaig agafar la foto que em van fer. Sortia amb la boca oberta de tant cridar, amb els braços aixecats i tot el pèl enrere del ràpid que anava.

M’ho vaig passar de meravella. Aquell dia estava molt orgullós de mi mateix per haver complert el meu objectiu.

El nostre professor no ens va ficar una nota amb número, ni amb lletra. Ho va puntuar d’una manera bastant rara per jo: I diu coherència, lèxic, ortografia i morfosintaxi, i a la vora d’ells una puntuació que va del zero fins al dos.

A mi em va anar molt bé, quasi no tinc cap falta...

01 de juny 2011

L’aplec del caragol a Lleida

L’aplec del caragol es una festa que es va fer a Lleida el dia 27 de maig fins al dia 29 de maig, jo hi vaig anar el diumenge que era l’últim dia.

La meva mare em va contar que a primera hora del matí els musics de al “Charanga” van adonar una volta per tota Lleida i al seu darrera les penyes que fan les cassoles de caragols, n’hi havia moltes i totes de diferent llocs.

Cadascuna portava un mocador i una camiseta amb el dibuix de la seva penya.

Quan donaves una volta per tot allí, es sentia una oloreta a caragols i carn fregits boníssima. També hi havia un grup de pallasso d’animació, per als nens que s’avorrien al fer les penyes ho i havia massa calor.

Hi havia uns nens que per a refrescar als visitants agafaven pistoles d’aigua fresca i al passar els mullaven, a nosaltres no ens van mullar per què vam canviar de sentit, però això si jo tenia molta calor i em volia mullar el cap una mica, però no va ser així.

Després d’una estona sentíem molta musica i resultava ser la “Charanga” que estava tocant al centre de l’aplec, sonava molt fort i et rebotava per dins.

També més cap a la vora hi havia una estàtua d’un caragol enorme.

Hi havia moltes penyes fent els caragols i les seves cassoles. Que feien una olor meravellosa.

També hi havia a cada racó per a les penyes unes teles, li vaig preguntar al meu pare per a que servien i em va dir que servien per a que el dia abans miraven el partit de la “champions” del barça a Wembley i crec que estava molt de bé, perquè la gent podia seguir el partit i fer les cassoles.

Espero que l’any que bé i poguem tornar. Perquè es molt bonic i divertit i espero que la següent vegada si que em mulla.