Resum d'un llibre

En Tintof és un petit monstre que no suporta la netedat i que s’alimenta de tinta. Per això viu al soterrani d’una escola. Però quan els directius decideixen reformar-la, ha de buscar un altre lloc ple de tinta i brutícia per viure.

La història comença quan ell es desperta després d’estar ``hivernant´´ tot l’estiu, llavors ell tenia molta gana, però per mala sort els directius del col·legi l’havien tancat a la seva habitació, i per tant ell estava realment afamat.

Quan l’escola començà el Tintof va poder sortir del seu refugi i anar a  menjar alguna cosa.

Després d’haver-se atipat bé  de tinta roja (la millor tinta de totes) va tornar al seu cau, on quan ja quasi estava adormit va sentir la veu de l’aranya Umelda a la qual odiava amb totes les seves forces. Després d’una petita discussió  el Tintof es va tancar dins el seu pot de tinta preferit i la Umelda va continuar teixint la seva teranyina.

Al llarg del curs el nostre protagonista es va fent més i més trapella, comença a robar cartutxos de tinta, menjant la tinta dels exercicis, etc.

Després d’uns mesos  un nen anomenat Norbert el va descobrir a l’hora del pati, així que li va llançar la pilota, i per sort tan sols es va trencar una pota. Setmanes més tard comença l’hivern i com molts altres animalons el Tintof començà a hivernar.

L’últim dia d’escola es feia una representació de l’escola d’abans i per aquesta representació es  necessitava un pupitre antic i per dissort per a en Tintof aquell va ser el seu `pupitre el mateix on ell dormia tots els dies.

Després de muntar un bon enrenou al despertar-se (espantar als nens/es) el Tintof va decidir fugir.

Al cap d’uns dies es van ficar a arreglar el soterrani del Tintof i per tant l’única opció que li va quedar va ser fugir cap a una casa abandonada d’un escriptor on tindria  tota la tinta que volgués i tota la brutícia que necessités .

M’ha agradat molt aquest conte, ja que és estrany i apareixen criatures inventades i això m’agrada bastant. Us el recomano.

Crisis

Alguns de nosaltres estem en crisis, però d’altres persones no. Aquelles persones gasten els diners en coses que no fan molta falta.

De vegades no pensen en les famílies que no tenen diners, no tenen treball i aquestes coses que necessitem per viure. Aquestes persones pateixen gana, doncs tot això passa perquè molts treballadors no cobren el que han de cobrar.

 A causa d’això no és just que de vegades les persones pateixen i això no és el més normal i no ens agrada.

 És una falta de respecte per a moltes persones en el món i no pot ser, a mi m’agradaria que això canviés, jo i moltes persones ho volem.

Quan gasten els diners en coses que no necessitem ho fem sense coneixement, almenys algunes persones sí.

 Per això dins d’un temps esperem que tot canviï i que les famílies sense diners treballin i puguin mantenir bé als seus fills i a ells mateixos. Moltes persones gasten els diners en coses que no necessiten,  aquestes persones haurien de saber aprofitar més els diners.

Molts se’n van de festa quan aquells diners el podrien utilitzar per comprar menjar i en canvi no ho fan, prefereixen anar-se de copes i tot això, no pensen en el futur, quan els faran falta aquells diners, llavors pensaran que no ho haurien d’haver fet i se’n penediran.

A molts nens els donen en adopció perquè no els poden mantenir i els polítics no pensen en que si fossin ells no els agradaria, això ho haurien de pensar, a molts anuncis de la tele surten els nens pobres que no poden menjar i agafen malalties i això no ens agradaria que ens passés a nosaltres.

Resum: Les petjades misterioses

Aquest llibre tracta d’en Berni, un nen que viu a la muntanya. Aquell estiu ja havia fet tots els plans. Ell volia anar a caçar en tammaro que era una bèstia que portava els animals a la seva cau i els menjava.

Un matí en Berni va anar a casa d’un amic seu, aquell amic estava escrivint amb una màquina que en Berni no sabia el que era. Li va fer una mica de por perquè tenia moltes tecles i feia un soroll estrany quan la tocaves. En Berni li va demanar si podria venir amb ell a caçar en tammaro. Però per la mala sort d’en Berni, aquell noi es va fer mal al cap i no podria sortir durant 2 setmanes a fora.

En Berni va decidir anar-hi sol, i així va fer cada dia al matí, anava al bosc buscant al tammaro. Cap al final de l’estiu, quan faltava molt poc per començar l’escola, en Berni va voler anar per última vegada al bosc.

Quan va arribar va sentir un soroll, i quan es va girar va notar que hi havia un lladre que volia robar una cabra que estava lligada a un arbre. Va anar corrents cap a trucar a la policia i al final el van atrapar, aquell home era un lladre buscat des de fa molt temps pels policies perquè robava als museus.

Des d’aquell moment en Berni va descobrir que potser aquell mite d’en tammaro era fals, mai no s’havia parat a pensar que potser era una història inventada pels nens petits.

Jo recomano molt aquest llibre perquè t’obre els ulls en possibles coses que creus però no són veritat.

De l’escola a l’institut

Aquest any nosaltres  ja som els alumnes de 6é  (els mes grans de l’escola) i això vol dir que d’aquí molt poquet haurem de marxar cap a l’institut.

Molts nens de la meva classe estan com bojos perquè volen marxar ja i deixar aquest vell edifici que està a punt de caure (que per sort no ens ha caigut encara res al cap) però la veritat jo encara no vull marxar. Fa no res érem els petitets de l’escola i encara no sabíem ni pintar sense sortir-nos de la ratlla i ara que me n’adono , marxem de l’escola. En aquest edifici hi hem estat nou anys de la nostra vida ( des de P3 fins a 6è)

 En aquesta escola hem conegut als nostres amics que són el més important que potser hem fet. Quan marxem a l’institut tornarem a ser els “pollets”, és a dir,  haurem d’aprendre on son les classes, a quines hores sortim... Em fa molta pena deixar aquesta escola on hem crescut i on hem après una munió de coses: llegir, escriure, les arrels quadrades, multiplicar, dividir... Mai oblidaré aquells bons moments : les gracietes d’algun nen, les sortides, els canvis de classe on xerràvem força, les vegades que algú embarcava la pilota mentre jugàvem al cementiri... També hem passat moments que si poguéssim els estriparíem a trossets i els tiraríem a la paperera  per a què no tornessin , com ara: els exàmens en què vam treure mala nota ,les vegades que ens barallàvem, les vacunes que feien molt de mal...

 En aquesta escola hem conegut a molts professors que ens han ajudat en tot el possible per a que fóssim bons minyons, a ells els hi estaré eternament agraïda perquè m’han fet la personeta que sóc ara. Aquest any ,per sort ,tots els de la nostra classe anirem l’institut Torrevicens (a Lleida). Si fos per mi ens quedaríem a la nostra escola ni que fos un any més, i si fes falta ens agafaríem a les taules i que ens portessin arrossegant-nos , però val més no fer-ho que encara la “liarem” .  Sincerament a mi el que potser em fa més por de marxar és el canvi; de  conèixer als professors i tenir-los confiança a no saber ni com es diuen.  També marxar a l’institut té moltes coses bones, com: coneixerem a nous amics i amigues, sortirem més aviat, l’institut és més gran i més nou...Jo personalment mai oblidaré ni la meva escola, ni els professors que he tingut ni res de res perquè sempre la duré dins del meu cor on es quedarà el seu record per sempre.

Fins a l’institut! 

Del col·le a l'insti

Aquest any jo i els meus companys fem 6è de Primària. Ara som els més grans del col·legi però d’aquí 7 mesos  anirem a  l’IES Torrevicens (almenys la majoria) i tot canviarà, serem els més petits  de tot l’institut.

Jo he gaudit  molt aquests 9 anys,  malgrat  que  hi han hagut moments no tan bons (o no tan fàcils) com els exàmens, aprendre a multiplicar i a llegir, allò sí que em va costar!

En aquesta escola deixarem enrere les típiques baralles entre nosaltres o els professors  que ens van ajudar a entendre tot el que ara sabem, els balls de fi de curs i els companys/es  que hem anat deixant enrere.

Jo tinc ganes d’anar al institut però al mateix temps em fa una mica de por enfrontar aquest nou repte, a més a més deixarem enrere alguns amics fins d’aquí a uns anys.

No obstant això, no tot són coses dolentes com deixar amics enrere o que tot sigui més difícil; també  hi han coses bones com que ens tornarem a trobar amb antics amics i que aprendrem més coses, i a més a més  farem nous amics i tindrem noves assignatures.

En fi, trobaré a faltar molt aquesta escola malgrat  els bons i mals moments.

Notícia

GRAN EXPLOSIÓ A LES TERRES DE GIRONA

Fa 2 dies es va col·lapsar  una indústria de les terres de Girona que provocà una forta explosió

El dia 11 de Febrer de 2014 una fàbrica de les afores de Girona es va col·lapsar i va provocar una forta explosió. La fàbrica en qüestió  era una fàbrica de productes plàstics de la companyia ``AntiExpire´´. 

 L’accident és va  provocar pel mal estat de les màquines, quan  un dels productes que fabricaven es va infiltrar per un forat de les màquines el qual la va fer  explotar, i això es va convertir en una cadena d’explosions.

En aquest  terrible accident hi van haver 67 ferits i 71 morts. Les terres del voltant de la fàbrica van acabar totalment destruïdes. Es calcula que aquesta ha sigut una de les pitjors explosions industrials que ha patit Espanya.

El dia 24 de maig del 2005 es va produir un robatori a Albatàrrec.

Tota la gent sorpresa pel robatori d’un magatzem fet de ferralla.

A les 4 de a matinada va aparèixer una furgoneta pel poble, la poca gent que hi havia al balcó, fumant, o fessin el que fessin es van estranyar molt, mai l’havien vista aquella furgoneta, però bé, en aquest poble hi passa molta gent forastera. El magatzem estava als afores. Dins el magatzem hi havia un tractor, coses del tros i moltes coses més. Encara no se sap qui va ser, però estan segurs que eren més d’un perquè van desmuntar el magatzem (que estava fet de ferralla i se’l van emportar). 

A les sis del matí, l’amo del magatzem hi va anar per anar a collir. I es va trobar que el magatzem havia desaparegut i només hi havia el tractor. Va anar cap a casa i va trucar a la policia, perquè com que era un home gran no portava telèfon mòbil. Quan el veïnat se’n van assabentar, va anar corrents on hi havia el magatzem antigament i tothom estava molt sorprès perquè era molt difícil de robar un magatzem i emportar-se’n el mateix magatzem.

Quan va arribar la policia va parlar amb la gent que havia vist la furgoneta, cadascú la descrivia d’una manera diferent, l’únic que tenien en comú era que la furgoneta estava pintada de color negre, i pintada perquè hi havia ratlles de color blanques de malament que estava pintada. Encara no se’n sap notícies, quan sapiguem alguna cosa més ja us informarem.

Notícia

  Notícia important d’última hora

                                        La mort d’en Pol George

Com ja molts podreu saber fa una setmana en Pol George va anar a esquiar i durant la pujada cap a la muntanya va haver una allau i el pobre home es va quedar atrapat sota la neu. El incident va passar el dia 30 de gener a les 12.30 de la nit. Els amics que l’acompanyaven dien que ell volia esquiar com un professional, de nit. Els seus amics van anar ràpidament a buscar-lo i després de veure que no el trobaven van decidir trucar a la policia.

 Ara els agents de policia estan inspeccionar la zona molt detalladament i l’únic que van trobar va ser un peu i una mà que segons el cap de policies podria ser d’en Pol.  

En Jordi, científic de cèl·lules, va analitzar la seva mà i el seu peu. Però encara hi havia alguna mà.

Ara mateix encara no se sap res, esperem tenir sort i descobrir que li ha passat en aquesta història tràgica.

                     Noticies M.C.P els volem donar les gràcies per haver vist aquest programa.

Andalusia

Jo abans vivia en un poble que es deia Canjáyar que es de  Andalusia , era un poble gran y amb molts monuments. En la plaça del ajuntament esta la església y tots els diumenges fan missa.

A  la escola hi havia 75 nens aproximadament , a la meva classe hi havia 10 nens . Al meu poble sol hi ha una tenda de golosines y tots els nens sempre compren allí y després van al parc. Abans el metge estava una mica mes cap a baix de la plaça però el van traslladar mes a prop de l’escola, com de vegades els nens es posen malalts a la escola poden anar de camí a casa.

Al poliesportiu hi ha un camp de futbol de gespa ,un camp de Basquet i un camp de pàdel. Davant del parc hi ha un bar i els caps de setmana anava amb els meus pares i les meves germanes , feien un menjar boníssim. Jo vivia en una punta del poble i l’escola estava a l’altra punta del poble i tots els dies tenia d’anar caminant.

Però no hem costava molt perquè ja esteva acostumada, ara he tingut que canviar d’idioma i em costa una mica però espero que aviat el parli molt bé. A  Andalusia fèiem angles però no molta cosa fèiem els números, els colors, les parts d’una casa... però res mes. Hi em costa també una mica aprendre però ho intento. A Andalusia viu el meu pare i quant jo vaig vindre van muntar una tenda de “kebabs” però el meu pare encara no ha anat, quant jo vagi espero poder anar.

La Caputxeta Vermella, Verda, Groga, Blava i Blanca

A la classe de català, hem agafat un llibre cadascun i ens l’hem endut  a casa per llegir-lo i després fer el resum. Voleu saber de què tracta el meu llibre? Doncs continueu llegint..
El llibre que he agafat consta de 5 parts: La Caputxeta Vermella, Verda, Groga, Blava i Blanca, tal  com diu el títol.

LA CAPUTXETA VERMELLA:
La Caputxeta vermella és una nena molt bonica que es feia estimar només de veure-la. La seva àvia l’estimava tant que un dia li va regalar una caputxeta vermella i tothom la va començar a cridar pel nom de “Caputxeta Vermella”.  Un dia la seva àvia es va ficar malalta i la Caputxeta li havia d’anar a portar una ampolla de vi i un tros de pastís. Mentre la nena anava pel bosc es va trobar al llop i com que ja sabia que la nena anava a casa de l’àvia, va pensar que si entretenia a la Caputxeta, arribaria abans que ella a casa de l’àvia i se les podria menjar a les dos. Ell li va dir que li agafés un ram de flors per a l’àvia així estaria contenta, i ella li va fer cas. Mentre la Caputxeta estava despistada collint flors, se’n va anar a casa de l’àvia i se la va cruspir i, abans que arribés la Caputxeta es va ficar la roba de l’àvia, la còfia, es va estirar al llit i va córrer els cortines.

La nena, va arribar a casa de l’àvia amb el ram de flors i al veure que al dir ‘Bon dia’, ningú li contestava, va córrer les cortines i  va atansar-se al llit i li va preguntar al llop (que es feia passar per l’àvia)que quina boca més grossa que tenia i ell li va dir que per menjar-se-la millor, i el llop va saltar del llit i se la va cruspir. Com que el llop ja estava tip,  es va tornar a estirar al llit i es va adormir. Roncava sorollosament i  llavors passava un caçador per davant de la casa de l’àvia i com que sentia tant soroll, va entrar i es va torbar al llop al llit dormint. Volia disparar-lo, però va pensar que potser a dins de la panxa del llop hi havia l’àvia i la Caputxeta, així que va agafar unes tisores, va obrir la panxa del llop i d’allí en van sortir la Caputxeta i l’àvia. La nena va anar a buscar pedres per omplir la panxa del llop i, quan és va despertar, va voler fugir cames ajudeu-me però no va poder perquè la panxa li pesava molt, va entrebancar i va caure mort.

LA CAPUTXETA VERDA:
La Caputxeta Verda, era una nena molt maca i simpàtica que viu en una casa al mig del prat.
Un dia la seva mare li va posar una caputxeta de fulles verdes que era molt ridícula, però a ella li agradava molt i només se la treia per anar a dormir. La caputxeta verda té moltes amigues: la Granota Verdeta, la Caputxeta i ella sempre juguen plegades. La Zip també és una de les seves amigues, com la Tortuga Josefina i el Cargol Pesolet.

La mare de la Caputxeta, tenia un regal per l’àvia Adela, que viu en una caseta a l’altre costat del bosc. El regal era un cistellet de branques verdes trenades que contenia una ampolla de menta, julivert, enciam i un paquetet de té de menta embolicat amb paper de dibuixos verds.  La mare li va dir a la caputxeta que li portés el cistell a l’àvia i la nena és va vestir. La mare li va dir que anés amb compte, que no s’embrutés i que no sortís del camí, i la Caputxeta li va dir a la Verdeta que l’acompanyés a casa de l’àvia, llavors la nena li va fer un petó a la mare i va marxar.

El bosc cada cop era més frondós i la Caputxeta seguia el seu camí i al passar per darrera d’una roca, va sortir el llop, que volia espantar a la Caputxeta però ella ja era al final del bosc, i el llop no s’atrevia a sortir perquè no volia que el veiessin  i el capturessin.
El llop estava furiós i va pensar en atacar a la Caputxeta quan tornés cap a casa però la Granoteta Verda va anar molt ràpid a buscar a les seves amigues per espantar el llop que volia atacar a la Caputxeta.
Al cap d’una estona totes les granotes van atacar al llop, i com que ell no sabia què passava, se les intentava treure de damunt, però no podia, i mentre la Caputxeta Verda era ja a casa de l’àvia Adela, el llop fugia fatigat i com que l’àvia ho havia vist tot, havia preparat un te de menta per a la Caputxeta i els seus amics.
Quan marxaven cap a casa i travessaven el bosc, la Caputxeta ja no tenia por perquè sabia que té molts amics.

LA CAPUTXETA GROGA:
La caputxeta groga viu a la planta baixa del gratacel més alt de la ciutat. La seva mare treballa en un supermercat i el seu pare és vigilant d’un pàrquing de cotxes. La mare de la caputxeta li ha cosit un conjunt de llana groga, molt senzill i bonic.

Hi ha molts canaris que van a visitar la caputxeta perquè ella els deixa molles de pa a la barana del balcó i els canaris l’acompanyen a tot arreu. Demà la caputxeta li ha de portar a l’àvia un cistell groc ple de llimones, aranges i oli d’oliva,  és molt difícil i perillós creuar la ciutat amb tant trànsit, però els seus amics canaris tenen un secret.

De camí cap a casa de l’àvia, com que hi ha molt trànsit i un llop li pregunta a la nena si vol anar a donar un tomb amb ella i la nena s’espanta i com que un canari  s’ha adonat del que passa, es fiquen tots els canaris a davant del semàfor i així ningú veu els senyals, es forma un embús i això impedeix que el llop circuli i la caputxeta ja travessa tranquil·la.

Quan arriba  a casa de l’àvia, la caputxeta es queda una estona amb l’àvia que li explica una història.
Quan la caputxeta tornava a casa, l’àvia li havia donat un regal per la mare. Era un llibre, la caputxeta li dóna a la mare i li explica la història que li ha contat l’àvia.

LA CAPUTXETA BLAVA:
La mare de la caputxeta blava es diu Blaua i viu a l’illa Blaveta perquè és la vigilant de far. La seva àvia es diu Tina, i és molt bona pescadora. Viu a la vora del mar. El seu pare és un llop de mar que sempre viatja amb el seu vaixell Blaunit.

La mare Blaua prepara un cistell per l’àvia ple de regals de color blau i amb cabdells de llana, perquè l’àvia a més de ser bona pescadora també fa uns jerseis molt bonics per a tothom.

La caputxeta es dirigeix cap a la casa de l’àvia quan es troba un llop de mar que li proposa fer una carrera fins a la platja. La casa de la Tina és petita però bonica, guarnida amb algues i peixos dissecats. L’àvia Tina és molt hàbil sargint les xarxes i li agrada estar-se a la vora del mar.

Quan el llop de mar arriba a la costa i veu a l’àvia pensa que se la menjarà tota sencera, però la l’àvia Tina, com que ja sap que el llop de mar és molt perillós, el farà caure en una trampa. Li diu que fiqui el cap entre dues roques mentre esperen a la caputxeta i, quan arriba la nena, agafen la xarxa que estava cosint l’àvia i capturen al llop de mar. Quan el peix va estar fora de l’aigua es va ofegar i les dos valentes li van tallar el cap per pintar-lo amb pintures, i el cos el porten al far.

LA CAPUTXETA BLANCA:
Quan la Caputxeta es va despertar, estava tot blanc, no es veia res, ja que  la neu ho cobria tot. Ara la nena no sabia com fer-s’ho per anar a casa de l’àvia a portar-li els ous, la llet i el sucre que la seva mare li havia donat. Va començar a caminar poc a poc pel bosc encara que no es veia res. La neu era molt tova i les cames de la Caputxeta s’enfonsaven fins als genolls. La Caputxeta es va trobar a un pintor que havia perdut l’estoig de colors i al llop, que estava malalt.

La caputxeta va veure una pila de neu i es va pensar que la casa de l’àvia era sota. La nena es va obrir pas i  va veure un cartell escrit amb guix blanc: HE MARXAT A L’ÀFRICA NEGRA, TORNARÉ A L’ESTIU. ADÉU, NO PLORIS. La Caputxeta es va tornar vermella de tan sorpresa que estava, però també estava una mica enfadada per no haver trobat  l’àvia. Feia molt de fred i la Caputxeta es va tornar una mica morada.

Us recomano aquest llibre perquè és bastant divertit encara que una mica llarg. El recomano als nens de la nostra edat o una mica més grans perquè si no el trobaran molt llarg i avorrit.

De l'escola a l'institut

Hola institut Torrevicens, adéu Escola l’Àlber d’Albesa. Aquest lloc per nosaltres ara és com la nostra llar, com la nostra casa perquè he passat tota la meva infància en aquesta escola.

Jo em sento molt malament de deixar aquesta escola perquè he aprés aquí, he jugat aquí i a més a més he crescut aquí. Aquest és el meu lloc des que tenia 3 anys, però ara m’haig de “mudar” a un altre lloc, a l’institut Torrevicens.

A mi em fa molta pena deixar aquesta escola perquè la majoria de temps l’he passat aquí al col·legi aprenent i estudiant. A més a més ara som els més grans però d’aquí poc temps tornarem a ser els més petits.

El millor d’anar a l’institut és que faré nous amics i amigues.

El dia 25 de febrer anirem a visitar-lo. Pel que m’han dit és molt gran i et perds pels passadissos però el dia que hi hauré d’anar, o sigui el primer dia de l’institut, començaré a memoritzar els llocs i les classes.

Els meus professors fins ara m’han ajudat a conèixer les coses, a aprendre, a educar-me.

Aquesta escola fins ara ha sigut com la meva casa, tots aquests anys he jugat amb els meus companys i companyes de classe i ara potser el Torrevicens ens separarà,  perquè tots aquests anys he estat acostumada a estar amb ells, junts tots a classe però segurament ja no passarà, perquè  potser ens separaran de classe.

Tota aquesta vida he estat aquí i ara marxarè. Tots aquests nou anys he estat aquí i ara em sabrà greu marxar.

Adéu escola Àlber d’Albesa, t’enyorarè! 

El meu gos, TAISON.

Fa 5 mesos em van regalar un gosset, un Pastor Alemany. Quan me’l van regalar només tenia dues setmanes, ara ja té 4 mesos i el dia 28 de febrer en farà 5.

Quan ens el van donar es deia Taison, però a la meva mare no li agradava aquest nom i li volíem canviar, però com que no sens acudia cap més nom se li va quedar aquest, Taison.

És molt gros encara que només tingui 4 mesos, i fa poquet que se li van aixecar les orelles, ara s’assembla més a un Pastor Alemany. Li encanta anar a passejar però li agrada perquè quan arribem de passejar-lo li donem menjar. Li encanta menjar, tot el que li dones és menja, i o destrossa tot. Una vegada va tirar el sac de menjar del gat i va menjar fins que no va poder més, i tenia la panxa enorme!

Abans tenia un peluix, el Simpson, i el va destrossar tot, li va arrancar els ulls, els braços... I perquè no s’escanyés amb el farcit que portava a dins el vam llençar. També va destrossar els meus patins, sort que m’anaven petits.

Li encanta mossegar coses, de vegades fa mal. Quan el vas a veure (a baix al magatzem) si et troba les mans, les cames o el que sigui ho mossega. Ara ja no mossega tan fort però quan era més petit que sempre tenia ganes de jugar, feia molt de mal.

Nosaltres a casa també tenim un gat, que tots els gossos que hem tingut l’han estimat molt, en vam tenir un que li feia de mama: l’agafava pel coll i se’l enduia on volia, però aquest gos no li pot fer perquè el mossega massa fort i li fa mal.

I aquest és el meu gos, encara que de vegades no m’agrada que em mossegui  i fa poc que el tinc, l’estimo moltíssim.

Una nova etapa, de l'escola a l'institut

El primer dia que vaig entrar en aquesta escola vaig pensar: “m’ho passaré molt bé, però la meva presència en questa escola  passarà molt lentament...”  i així va ser i és. A l’anar a l’institut gairebé  ho canviarem tot: professors, algunes assignatures, passarem de ser els més grans a ser els més petits... aquí a l’escola ens hi deixarem molts bons i mals records, com per exemple: l’ajuda dels professors/professores, l’hora de plàstica amb l’Anna, estudiar tots els verbs d’anglès, aprendre‘ns les divisions, sumes, restes, temes de llengua, medi... Aquí a l’escola hi ha un professor que es diu Sr. Ramon que fa moltes bromes i acudits de matemàtiques, enginyeria...

Aquí a l’escola hi vam tenir molts professors i professores: a P3 una noia que es deia Anna, que era molt simpàtica, a P4 i a P5 una noia que es deia Maria (per mi va ser la millor professora que hem tingut) que també era molt simpàtica, a 1r i a 2n vam tenir a la Mª Àngels, a 3r i a 4t a la Mª Teresa Farré, a 5é  a l’Anna Gasulla i a 6è tenim l’Anna Arderiu. 

A la meva classe, si no canvien les coses, tota la classe anirem a l’institut   Torre Vicens.  A finals del 1r trimestre va venir una nova companya de quan érem més petits i fèiem P3,P4 i P5. Aquesta nena es diu Liliana, però a ella li agrada que li diguem Lilian. Aquesta etapa ella també l’esta passant. Aquesta etapa m’està agradant moltíssim perquè fa temps que hi vull anar a l’ESO.

Jo ja tinc moltes ganes que s’acabi el curs i que en comenci un altre, però en una altra etapa a l’institut. A l’insti espero fer noves amigues i amics de la classe; ah, i també espero que em posin a una classe bastant alta!

En aquesta escola fa 9 anys que hi som, aquí vam aprendre a llegir, a escriure... aquesta escola fa moltíssims anys que està construïda, el meu pare i la meva mare ja hi anaven! Per anar a l’institut ens haurem d’aixecar d’hora perquè l’autocar marxa a les 8:00 o 8:10, i les classes comencen a les 8:30, però també acaben a les 14:50. Això vol dir què a la tarda tindrem temps per fer els deures, treballs,... Ah! I alguna tarda també per anar a jugar amb els amics i amigues. Adéu escola Àlber.

De l'escola a l'intitut

El dia 21 de juny acabem el curs, aquí al col·legi, coneixem a tots els nens i a tot els professors però a l’institut no els coneixerem a tots.

Encara me’n recordo del dia que vaig començar P3, tenia moltes ganes de començar però vaig plorar. Aquí al col·legi deixem molts records: a l’hora de l’esbarjo quan jugàvem tots els nen de la classe, quan fèiem projectes i coses amb nens d’altres classes...

 I també n’hi haurà que els deixarem aquí, algun examen que ens ha anat malament, algun dia que no hem fet els deures, quan ens barallàvem a l’hora del pati per la pilota, algun dia que les nenes i els nens ens barallàvem. 

Jo tinc bastantes ganes de començar l’institut, perquè farem noves amistats, comencem un altre repte de la nostra vida, també farem noves assignatures, i en farem de diferents, a l’institut hi ha moltes extraescolars que al col·legi no teníem possibilitats de fer-les ( Basquet, voleibol...), l’any que ve també tindrem mediadors que ens ajudaran si tenim algun conflicte o si ha passat alguna cosa...

També hem de tenir en compte que aquest any som els nens més grans de l’escola però l’any que ve serem els més petits. També tinc una mica de por de que ens separin i que deixem de ser amics. El dia 19 vaig venir aquí a l’institut a la jornada de portes obertes, ens van ensenyar quasi totes les aules (1a, 1b, 1c...) també ens van ensenyar les aules on es feien els cicles, totes eren molt xules. La sala que em va agradar més va ser la de perruqueria. A la sala de ciències vam fer experiments, vam fer erupcionar un volcà i vam fer bombolles i també vam mirar pel microscopi. 

Em va encantar l’intitut, l’institut és molt més gran que l’escola, aquesta escola ens ha vist créixer, estudiar ... En fi, jo tinc ganes de venir a l’institut però no tinc ganes de deixar el col·legi. 

De l'escola a l'institut

 Fa nou anys que sóc en aquesta escola, l’escola Àlber d’Albesa, des que tenia dos anys fins ara, que en tinc onze. M’he fet gran i he anat creixent aquí però ja és hora de canviar i anar cap a l’institut. Allí coneixeré gent nova i faré amics i amigues d’altres pobles o ciutats.

Cada dia ens haurem d’aixecar més d’hora perquè haurem d’agafar l’autobús, ja que fins ara anàvem a l’escola a peu o amb cotxe. A més a més, ens manaran més feina i ens haurem d’esforçar més. Els professors seran nous i no els coneixerem de res i els exàmens seran més difícils.

D’aquí pocs mesos arribaran les vacances d’estiu i l’hora d’anar cap a l’institut. Tinc ganes d’anar-hi, per saber què passarà, com m’anirà..., però a la vegada m’agradaria quedar-me al col·legi, perquè serem nous i no coneixerem gairebé a ningú. Quan arribarem a l’institut, serem una altra vegada els més petits, ja que ara a l’escola som els més grans.

No vull deixar l’escola, perquè aquí hem passat moments bons i moments dolents. Els moments bons que he viscut han sigut els festivals en els que m’ho he passat molt bé ballant amb els companys de classe i moments divertits que hem passat, els professors que tant ens han ajudat i moltes coses més. En canvi, algunes situacions dolentes han sigut quan ens enfadàvem a l’hora de l’esbarjo, els deures que ens manaven i ens manen cada dia, els exàmens...

L’institut serà més gran i més diferent. Hi haurà més aules, com laboratoris, aules de dibuix... Hi haurà dos patis en lloc d’un i hi haurà un gimnàs on farem educació física, ja que fins ara a la nostra escola fèiem educació física  al pati i en algunes ocasions al poliesportiu

Espero que em vagi molt bé, que faci molts amics i que tregui bones notes...!

Un Gran Pas: De L'Escola a l'Insti

Aquest any és el nostre últim en aquesta escola. Aquesta escola ens ha regalat molts records inoblidables com per exemple : cada any fer una coreografia per final de curs, per als aniversaris la il·lusió dels nens al bufar les espelmes amb aquell pastís de plastilina, però el que més em marcava era la setmana de carnestoltes. Aquella setmana era molt especial per a mi, ja que anàvem a fer una rua molt bonica amb les disfresses que havíem fet nosaltres. També  cada dia havíem de portar una cosa diferent: un dia gorra, un altre portar espardenyes, un altre corbata... Però ara per mala sort això no passa i a l’institut  tampoc ho farem.

Tot i les males condicions amb què esta aquesta escola fem moltes coses divertides com per exemple: a 5è i 6è dos dies a la setmana escrivim textos i els pengem al blog,  a música toquem molts instruments i no fem exàmens de teoria. A partir d’aquests cursos ja no fem anar llibre de català, de medi ni de mates.

M’encanta aquesta escola tot i els defectes que té i mai ens ha faltat material per educació física, que és el que més m’agrada. Tot i  no tenir poliesportiu anem al del camp de futbol i en algun cas hem entrat dins del camp de gespa.

Els meus companys de classe som una mica burxetes, tot i això ens estimem tots i sempre hi som per a recolzar a l’altre.

En aquesta escola hem de deixar molts professors i amics que ens han deixat per mala sort. Tot i això ja és l’hora de fer-nos grans!

Anar a l’institut em presenta grans canvis com que s’haurà d’estudiar molt més i allí si et deixes un dia els deures no t’ho perdonen. Tot i això també tinc ganes d’anar-hi perquè així podré fer amics nous perquè aquí al poble ens coneixem tots i com que a mi no em costa gens fer amistats... Vull anar-hi per a fer noves assignatures i sobretot aprendre coses noves i escollir amb qui vull anar.

Aquests 9 anys han estat per a mi inoblidables però, com he dit abans,  ja és hora de fer-nos grans!

De l'escola a l'insti

Comencem una nova etapa, una nova experiència a la nostra vida,  és “l’institut”.

Actualment jo estic en el curs de 6è, l’últim curs de l’escola, som els més grans però algunes vegades ens comportem com un dels més petits, però seguim sent els grans del col·legi. Però això l’any que ve canviarà, serem els més petits de l’institut.

 A l’escola deixarem moltes coses al col·legi com: els professors que tan estimem perquè ens han ajudat a fer coses importants, però altres avorrides com les divisions, multiplicacions, restes, sumes, alguns temes de medi... També deixarem endarrere els companys de tots els cursos i algun/a de la nostra classe (si es que repeteix), però el que més importa són les experiències que deixarem tancades al col·legi, bones o dolentes, però gràcies a aquestes experiències hem pogut fer un pas més; també deixarem les colònies, excursions, sortides, fotos molt divertides que hem deixat guardarem al nostre cor.

D’aquí poc temps viurem noves aventures l’institut, nous professors, amics, alguna altra activitat, coneixerem altres operacions de mates, històries de medi, experiments, exercissis d’educació física... ,  tot això serà més difícil, algunes vegades avorrides i altres divertides, però també en guanyem una cosa molt important en la vida: que cada vegada aconseguim fer un pas més.

No oblidarem mai aquests 9 anys magnífic aquí a l’escola,  al setembre gaudirem de noves aventures a l’institut, i ens acomiadarem del col·legi. 

De l'escola a l'institut!

El dia 21 de juny marxem del col·legi, jo he vingut fa 4 anys, a 3r, però he viscut experiències molt divertides.

Trobaré molt a faltar aquesta escola, però a l’institut també trobaré noves amistats, quan vaig arribar em vaig trobar amb tots els meus companys de classe, que em saludaven, vaig pensar que seríem molt bons amics i encara que ens enfadem  desprès tornem a ser molt amigues, m’ho passo molt bé amb tots els nens i nenes del col·legi, hem après coses noves com (restar sumar multiplicar, els exàmens...) i sobretot trobaré a faltar a molts professors a l’Anna, al Sr. Ramon, al Xavier, al Josep Manel, a la Senyoreta Tresa... però allà coneixerem molts professors nous, no importa si a l’institut ens separem a les classes perquè a l’hora de l’esbarjo  ens tornarem a veure , aprendrem més coses noves i difícils. Aquest any ha vingut una nena que es diu Lilian, és molt divertida...

No vull marxar d’aquest col·legi, però per altra banda també vull marxar perquè vull trobar noves experiències, com ja he dit, quan era petita no hi era amb aquest col·legi, però quan vaig arribar em vaig acostumar molt ràpid, vaig conèixer  la Laura, al Manuel, a l’Àlex.. i a als altres més o menys ja els aniria coneixent. I de seguida ens vam fer molt amics tots. De seguida vaig conèixer a molta gent, als que ara fan 1r i 2n d’ESO...

Ara som els mes grans, i crec que amb alguns nens els hi feia molta il·lusió, però quan anirem al Torrevicens, tornarem a ser els més petits.

En fi, que encara que només he estat  4 anys en aquesta escola, no l’oblidaré. Adéu escola Àlber!

De l'escola a l'institut

Aquest any anem a l’escola, però ja ens queda poc per  marxar-ne. Jo em vull quedar a Albesa, perquè és el meu poble, però com que aquí no hi ha institut hauré d’anar a Lleida. 

Aquí a l’escola de Albesa he après tot el que sé, amb l’ajut de tots els professors i dels meus companys. He après a sumar, restar, multiplicar, dividir, parlar, escriure, aprendre altres llengües com l’anglès i el castellà, etc. He conegut a professors que m’han ajudat a aprovar i a treure molt bones notes, s’han preocupat per mi i han estat damunt meu perquè m’esforcés a treure bones notes. I no ens oblidem dels millors companys que tinc. Els nens: L’Eloi, l’Álex, el Marian, el Manuel, el Tomás i el Blai; i les nenes: la Laia, l’Anaïs, la Tresa, la Monica, la Laura, la Chanez, l’Ester, la Liliana i jo. I n’hem deixat dos endarrere. 

Tots tenim defectes i tots som diferents. Som una classe en la qual sempre hi ha algú que es baralla o té problemes amb els altres companys, però som una gran classe i m’agradaria que l’any que bé anéssim tots junts, amb els d’altres escoles i que siguem tots amics com ho som ara a l’escola.

Vam arribar a aquesta escola i érem els mes petits, ara som els més grans, però l’any que ve a l’institut tornarem a començar i serem els més petits. Ens haurem d’aixecar més aviat, perquè l’autocar marxa a les 7:50 més o menys. Els exàmens seran molt més difícils i també hi haurà d’altres assignatures.

Aquesta és la millor escola del món, almenys això és el que jo penso. En fi, trobaré a faltar aquesta escola.

M’agradaria pensar que deixo un bon record en la gent que es queda a l’escola, ja que jo me l’emportaré allà on vagi.

De l'escola al l'institut

Aquest any ha sigut molt divertit, jugar amb els amics, riure amb els professors, perdre mitja hora de classe per algun conflicte a l’hora del pati...

És com viure moltes aventures dins d’una escola però amb reptes com els exàmens el Sr. Ramon...

A l’escola era divertit fer gimnàstica amb 5é, i de tant en tant és divertit fer curses quan anem al camp de futbol.

També m’agraden les hores de plàstica quan em proposo fer alguna cosa difícil i la senyoreta es creu que ho faré malament, al final ho aconsegueixo.

I a les hores de mates, que sempre acabo aprenent alguna cosa difícil i el que més he après són els acudits tan matemàtics i graciosos del Sr. Ramon.

 Però l’any que bé tot serà diferent,  ens divertirem encara que potser faríem una mica el ridícul  jugant al cementiri, farem nous amics però potser no els podrem triar nosaltres, els professors seran una mica més durs amb nosaltres, ningú ens pararà A l’hora d’un conflicte ni es parlarà d’ell...

Encara que podrem fer més extraescolars, i si tenim una germana gran, visitar-la de de tant en tant no ens faria cap mal.

L’institut tampoc serà tan difícil si ens proposem no parlar a classe i amb el temps lliure que tenim divertir-nos una estoneta...

És com tornar a l’escola però aquesta vegada se’n nosaltres els més petits.

Noticia inventada

Segrest d’una nena de 8 anys a Lleida

La policia busca el culpable del segrest d’una nena de 8 anys que des del divendres que els seus pares no en saben res

La policia està buscant  una nena de 8 anys la qual va ser segrestada a Lleida quan anava amb els seus pares a comprar. La policia creu que ha estat la mateixa persona que a l’últim robatori de Lleida, perquè el segrest i el robatori han estat més o menys al mateix lloc. Com a víctimes hi ha tres homes i dues dones. La persona que l’ha segrestat avui a la tarda, dia 25 de gener, ha trucat als pares de la nena i els  ha dit que si no li donaven quinze mil euros es quedaven sense filla, i que si ho deien a la policia que ja podien dir-li adéu a la seva filla. La policia segueix preocupada que no li hagin fet res a la pobra nena i es continuarà buscant pistes a veure si troben els culpables, perquè podria ser que fossin més d’un.

Un pas de gegant cap a l'institut

 Encara recordo el primer any de col·legi, jo, com que havia anat a una altra guarderia no coneixia a ningú, encara tinc la imatge al cap, estava confús  però van anar passant els dies i vaig fer molts amics nous; algunes professores no em van agradar, però en canvi altres professores em van marcar, vull agrair especialment al la Maria Lores (la meva professora de P4 i P5) els dos anys meravellosos que vaig passar amb ella de tutora.

Ara ja faig sisè i l’any que ve aniré a l’institut i seré dels més petit; i jo em pregunto si  ara els nens de P3 que són els mes petit els mimem molt nosaltres. l’any que ve que serem els mes petits, els de 4t i 3r d’ESO també ens mimaran a nosaltres?

En aquesta escola deixem coses bones però també de dolentes, encara recordo aquelles vegades que treia unes notes que no eren especialment bones i he tingut petits disgustos, però tot el que sé fer ho he aprés aquí. Per altra banda també ens ho passarem bé, alguns fins i tot aprendrem nous idiomes com francès, millorarem el nivell d’angles, farem noves assignatures...

L’altre dia vam anar a la jornada de portes obertes de l’institut, i renoi, era gegant!, espero no perdre’m per aquells passadissos, ja que el col·legi en comparació amb l’institut és una mosqueta.

També els de la classe haurem de canviar el comportament ja que els de sisè som una mica burxetes i no volem pas  barallar-nos amb ningú, jo m’hauré de començar a posar les piles ja que soc una mica despistat i si et deixes els deures allí no t’ho perdonen.

La crisi

Nosaltres en aquest món volem sempre més i més coses però no pensem en què tenim pocs diners, sols ho compren i després d’uns dies ja no ho utilitzen. Això ho sé per experiència perquè quan era petita sempre em passava. A algunes persones els hi passa amb les begudes, a altres amb la roba, a altres amb les joguines...

Nosaltres ens comprem massa coses i, com he dit abans, ens comprem massa coses i després d’un temps ja no les utilitzem, ni sabem que existeixen a casa nostra.

 Ens comprem coses innecessàries perquè ens comprem algun perfum o alguna joguina o roba que després ja ni els mirem, són coses innecessàries.

Quan som més petits i algú té alguna cosa que ens encanta i ens meravella després nosaltres també la volem. Per exemple, un dia una nena del meu col·legi portava una bateria tàctil del Colacao i jo li demanava tot el temps i al final vaig convèncer a la meva mare i me la va comprar. A totes les persones els hi fascina alguna cosa i la volen comprar però algunes hi pensen amb la crisis i s’aguanten i no s’ho compren, hi ha persones que no hi pensen i s’ho compren.

Jo penso que ens hauríem de sacrificar i no comprar-nos-ho tot perquè hem de pensar que ara tenim pocs diners i no podem gastar-ho en tot, però hi ha persones que ho fan.

Hi ha persones que no poden passar d’un aparador sense comprar alguna cosa però la veritat és que la gent ha de pensar que no s’han de gastar molt en les compres.

En alguns moments de la vida com quan hi ha la crisis hem d’aprendre a estalviar perquè després ens quedem sense diners. En aquesta etapa també hem de fer servir poca aigua i electricitat, perquè per elles també paguem.

La publicitat també n’és responsable en part perquè ensenya alguna cosa que ens agrada molt i ho desitjem tant que al final ens la comprem.

Finalment, nosaltres també podríem ser feliços sense tantes cosses perquè en realitat no les necessitem, el que necessitem és sobreviure amb els aliments, roba, aigua i una casa, imagineu-vos els nens d’Àfrica que no tenen recursos ni per alimentar-se.

Resum: El Presoner de la Fantasia

Cada any el professor de català ens porta una maleta amb llibres pera llegir-los a casa i fer un text de resum. Aquest any ha portat una maleta que es diu ”Famistrin” i té llibres de fantasia, misteri i intriga. Jo he llegit un llibre que es diu El Presoner de la Fantasia.

Aquest llibre l'ha escrit el Senyor Andreu Martin. Aquest llibre tracta sobre un nen que es diu Adrià que està enganxat als còmics. Estava tan enganxat als  libres que ja havia après a caminar sense mirar, perquè estava enganxat amb els dos sentits: un que li agradaven molt i dos que sempre en portava un al damunt de la cara. Va provocar un accident i ell tan feliç seguia caminant com si no hagués passat res.

L'Adrià en una de les seves històries un dia i va entrar dins!

Aquest còmic tractava sobre una ciutat que hi havia a dalt d'una muntanya, on comença el riu hi havia  una fàbrica d'hivernacles que contaminava tot el riu i llavors el  Súper Adrià busca un antídot i el fa moltes vegades per  acabar amb la infecció i així aconseguir que la fàbrica tanqui.

Aquest conte el recomano a tots els nens i nenes a qui  agradin els contes de fantasia perquè és molt divertit.