Embolics a Palau

Embolics a palau, un llibre intressant, bonic... Un llibre escrit per per Teresa Blanch i il·lustrat per Isabel Badia. Esta molt ben escrit i molt espectacular. I aqui us invito a llegir un petit del llibre EMBOLICS A PALAU. 

Pels passadissos de palau corrien rumors que la princesa, quan fos gran, no voldria ser reina. Quan van arribar a les estances privades de la reina mare es va enfadar moltíssim, com sempre quan s’enfadava, li surten uns granets vermellosos a la cara i es ficava histèrica.

Quan ja va reaccionar, va prémer els punys amb força i li va dir al càpita que li portés la princesa a la seva cambra.

El capità va abandonar la cambra i va anar cap a la cambra de la princesa, la va buscar per tota la cambra però la princesa no hi era. El capità es va empipar i va dir tot cridant: A mi em paguen per fer de càpita, no de minyona de la princesa!

Com que el capità era molt responsable i a més era l’home de confiança de la reina, va continuar buscant la princesa. No era gens fàcil, pensant que a palau hi havia dues-centes habitacions.

El capità va tardar unes 2 hores a trobar a la princesa. La princesa estava a la biblioteca. El capità li va donar l’encàrrec a la princesa. Ella li va dir que ara no podia i que hi havia anat feia dues setmanes. El capità es va ficar tot vermell i es va empipar molt. Quan la princesa el va veure, va dir que d’acord, que hi aniria.

Així que tots dos van anar caminant fins a les estances de la reina. La reina tenia molt caràcter i des de petita que l’havien acostumat a manar, així que tothom sempre li deia que sí. També era una mica capriciosa, i quan volia una cosa l’aconseguia. Van arribar a la cambra, la reina estava asseguda al seu tron. La va mirar a la cara i li va preguntar per això que no volia ser reina, i no era un rumor, era veritat. Ella volia ser cuinera.

Quan la reina va sentir que la seva filla volia ser cuinera, es va desmaiar. La reina va girar cua i va marxar. La princesa va baixar per unes escales de marbre molt amples. Les va baixar de tres en tres per anar més ràpid. Aquelles escales donaven a la cuina, el jove Marçal, cuiner de palau, l’esperava tot content al peu de les escales. La reina estava acostumada a viure sense cap preocupació, perquè sempre tenia algú que li resolia els embolics i no acostumava a assabentar-se de res. La reina va agafar una mena de depressió, es va tancar a la seva habitació, no menjava i no agafava cap trucada. La comtessa de Montperdú, la seva millor amiga, sempre la trucava i mai la contestava, així que es va preocupar i la va anar a visitar a palau. 

Quan va arribar al davant de palau, un municipal amb cara de pomes agres no la va deixar passar. La comtessa es va preocupar encara més i va dir que no es mouria, i així ho va fer. La comtessa es va treure les ulleres de sol que portava ficades i amb els seus ulls de color blau, va mirar al guàrdia fixament i el va hipnotitzar. El guàrdia no estava hipnotitzat i li va ficar una multa de 50 euros, la comtessa es va quedar de pedra, al no reaccionar van trucar a una pedra i se la va endur. La comtessa es va transformar en un monument que per ordre de la reina el van col·locar a una plaça acabada d’estrenar.

La pobra reina estava molt trista, la seva millor amiga s’havia transformat en un monument i la seva filla volia ser cuinera.

A la reina la primavera li produïa al·lèrgia, com més al·lèrgia tenia, més deprimida.

En aquesta època els reis d’arreu del món li enviarien fotos dels seus fills per tal que tries un príncep per la seva princesa. Quan va veure els retrats és va tornar a desmaiar, aquesta vegada els prínceps que es volien caçar amb la princesa eren de  molt bon veure. La reina va convocar al capità i als comptables en una reunió. Quan ja hi eren tots els hi va ensenyar les foto dels prínceps. La reina, una mica disgustada, va dir:

-Crec que ens les veurem negres perquè la princeseta triï un d’aquests prínceps. Quan va acabar la reunió, la reina li va dir al capità que la portés a la plaça on es trobava la seva amiga i així ho va fer.

Quan va arribar la reina anava d’escabelladíssima ja que hi havien anat amb la vespa i feia molt de vent. La reina es volia asseure a un dels bancs, el càpita va treure un mocador i li va ficar on s’havia d’asseure la reina, ell es va asseure al seu cantó i van estar parlant.

Mentrestant, la princesa estava a la cuina preparant, inventant, provant plats boníssims. El que no sabia la princesa era que la seva mare estava un complot contra ella.

Quan van arribar a palau el càpita estava molt amoïnat, la reina s’havia tornat boja. La reina volia segrestar a la princesa i casar-la amb el príncep Luka. La reina tampoc o volia fer, però era l’única manera  que la princesa es cases. La reina és va penedir-se i va sortir corrents cridant pels passadissos de palau “Càpita no segresti a la princesa” tots ho van sentir i van començar a cridar:

-El capità vol segrestar a la princesa, el capità vol segrestar a la princesa! Tots van córrer cap a la cuina, però la princesa no hi era, era a comprar.

El capità la va trobar, quan l’anava a segrestar es va ficar a plorar i li ho va explicar tot.

La princesa es deixà segrestar però amb una condició, que la tanqués al rebost fins que la reina se’n penedir.

L’encarregat va arribar just quan embolicava a la reina amb una mena de mocador i se la va endur,  l’encarregat es pensava que s’emportava un pernil i el va perseguir. L’encarregat va entrar a palau i entre tanta gent i tants passadissos es va perdre.

El Marçal es va trobar amb el càpita i el càpita li va explicar tot. La princesa volia anar a una escola de cuina i quan el príncep Luka va llegir la notícia, li van saltar les lentilles. Un altre príncep, Pau Moncador Blanc, va decidir que tampoc volia ser rei, que ell volia ser roquer i crear un grup de música.

La vida a palau va tornar a la normalitat i es va celebrar novament festes i saraus amb menús preparats per la princesa.

El llibre és molt xulo, una mica curt però bonic. Jo el recomano però a nens de la nostra edat o menys, perquè si no el trobaran una mica avorrit.