Conte de català

El camí equivocat

Era un bon dia d’estiu, el sol escalfava com foc a terra i els arbres brillaven més que mai. Estava caminant per un camí amb bastants pedres i em començaven a fer els peus, ja que anava amb sandàlies i em clavava totes les pedres. A més a més portàvem la meva família i jo maletes fins dalt de tot, anàvem a la casa d’estiu de Vic.

Quan per fí vam arribar a la casa ho vam organitzar tot: la meva mare va escombrar,la meva germana i jo vam treure la pols i el meu pare va fer els banys. Quan vam acabar de fer-ho tot la meva mare va fer els llits i va arreglar la cuina mentre el pare arreglava el jardí; la meva mare ens va dir a la meva germana i a jo que anéssim a buscar aigua al pou per què el pare en necessitava.

Ja feia una estona que caminàvem, quan  vam, veure dos camins, el vam triar a  sorts i ens va tocar el camí de l’esquerra. Sabeu per què vam el vam escollir a sorts? Doncs per què ja feia dos anys que no hi anàvem i no recordàvem quin era el camí per arribar al pou.

Feia mitja hora ben bona que caminàvem i encara no l’havíem trobat; ens començàvem a posar nervioses quan de sobte vam trobar dos nois, semblaven dos germans. El que semblava el germà gran tenia el cabell com el carbó mentre que el petit el tenia color avellana tirant cap a ros. Ens vam apropar a ells i la  meva germana que és molt oberta i  molt poc tímida, els preguntà si anàvem ben encaminades.

-Doncs no! Heu agafat el camí incorrecte- va dir el noi més alt.

- Si voleu us podem acompañar, oi que sí Roc?- va dir el nen més petit al gran.

Els nois van ser molt agradables i així ho van fer. Per donar-los les gràcies els vam 

invitar a berenar a casa, on ells hi van anar encantats.

Gràcies a equivocar-nos de  camí, vam conèixer aquells nois tant simpàtics, amb els quals vam ser grans amics durant anys, vam passar estius inoblidables.