DESCRIPCIÓ DEL AVI

EL MEU SUPER AVI

Ara us explicaré com era el meu avi, el pare del meu pare, que vivía a Alpicat amb la meva àvia. Va morir amb 66 anys de càncer, quan jo tenia 3 o 4 anys. Però és clar el meu avi tota la vida no havia estat igual, per això us el descriure com era quan el vaig conèixer.

Era un home, de 62 anys, agraciat (almenys per jo) i que rebia el nom de Josep.

Ell tenia una estatura normal, i era una mica corpulent. La seva cara era arrodonida i la seva pell molt fina,com una manta de  seda. Encara me’n recordo quan jugava amb la seva cara…!

Tenia  poc cabell i el poc que tenia el tenia castany fosc.     Les seves orelles estaven molt ben proporcionades amb la seva cara.

Els ulls els tenía petits i força ametllats i d’un verd fosc, encara que quan és ficava al sol els tenia d’un color…com us ho podria dir, com l’aigua del mar quan està molt barrejada.   Sols portava ulleres per llegir, eren molt grans i quadrades.

El nas el tenia bastant gran i poc punxegut, de vegades quan feia alguna cara  estranya semblava que el nas li envaïs la cara!!

La seva boca era allargada i els seus llavis eren prims i de color vermell, com les maduixes.

Com el meu pare, tenía el clotet de la barbeta, i sempre que s’afeitava es tallava!!

Les seves mans eren petites per ser un home, encara que a mi em semblés que eren molt grans, era jo la que les tenia petites! En canvi els seus dits eren molt dobles, un dit dels seus, era dos o tres dits dels meus!

Tenia el carácter fort, encara que amb la meva germana i jo no s’enfadava mai. També era simpàtic, amable, treballador, valent, sensible i es feia estimar moltíssim per tothom.

La veritat és que li agradava tot tipus de menjar i beure, però el que el superva era el cap de corder i el vi amb gaseosa, però el vi amb gaseosa  havia d’estar molt freda, freda igual que l’aigua al pol nord.

Normalment vestia amb roba còmoda i portadora, però quan anava a festes o celebracions li agradava anar molt presumit, mudat.

Sovint quedava amb els amics per tocar la guitarra i cantar cançons mexicanes. També li agradava mirar partits de futbol, tenis i el cap de setmana fer una bona migdiada al sofà. Però el que desitjava més era estar amb la família.

Deia que quan plovia, li agradava sentir la pluja per què es relaxava i més d’una vegada li agafava son.

 Sempre que em veia li deia als meus pares: “aquesta nena sera un ratolí”, amb això volia dir que de gran sería molt moguda, i tenia raó, hehehe!! També deia que la meva germana i jo portariem a vendre a tothom, però segons ell  no es referia a que seriem unes malcriades, sino que seriem molt espavilades perquè trobàvem solucions per tot.

Un dia li vaig preguntar com és que tocava la guitarra i cantava cançons mexicanes i  no catalanes o de qualsevol altre païs, i ell em va explicar que abans de ser català era mexicà,jo em vaig quedar estranyada, però com que era petita m’ho vaig creure!! Quan va morir em van dir que era mentira que sols m’ho deia per fem riure.

La veritat és que el trobo molt a faltar, i m’agradaria que fos aquí: per fem riure com abans, per tenir la seva companyia…                      

Però com em diuen els meus pares sempre estara al meu costat.