DESCRIPCIÓ DEL AVI
EL MEU SUPER AVI
Ara us
explicaré com era el meu avi, el pare del meu pare, que vivía a Alpicat amb la
meva àvia. Va morir amb 66 anys de càncer, quan jo tenia 3 o 4 anys. Però és clar
el meu avi tota la vida no havia estat igual, per això us el descriure com era
quan el vaig conèixer.
Era un home,
de 62 anys, agraciat (almenys per jo) i que rebia el nom de Josep.
Ell tenia
una estatura normal, i era una mica corpulent. La seva cara era arrodonida i la
seva pell molt fina,com una manta de
seda. Encara me’n recordo quan jugava amb la seva cara…!
Tenia poc cabell i el poc que tenia el tenia
castany fosc. Les seves orelles
estaven molt ben proporcionades amb la seva cara.
Els ulls els
tenía petits i força ametllats i d’un verd fosc, encara que quan és ficava al
sol els tenia d’un color…com us ho podria dir, com l’aigua del mar quan està
molt barrejada. Sols portava ulleres
per llegir, eren molt grans i quadrades.
El nas el
tenia bastant gran i poc punxegut, de vegades quan feia alguna cara estranya semblava que el nas li envaïs la
cara!!
La seva boca
era allargada i els seus llavis eren prims i de color vermell, com les
maduixes.
Com el meu
pare, tenía el clotet de la barbeta, i sempre que s’afeitava es tallava!!
Les seves
mans eren petites per ser un home, encara que a mi em semblés que eren molt
grans, era jo la que les tenia petites! En canvi els seus dits eren molt
dobles, un dit dels seus, era dos o tres dits dels meus!
Tenia el
carácter fort, encara que amb la meva germana i jo no s’enfadava mai. També era
simpàtic, amable, treballador, valent, sensible i es feia estimar moltíssim per
tothom.
La veritat
és que li agradava tot tipus de menjar i beure, però el que el superva era el
cap de corder i el vi amb gaseosa, però el vi amb gaseosa havia d’estar molt freda, freda igual que
l’aigua al pol nord.
Normalment
vestia amb roba còmoda i portadora, però quan anava a festes o celebracions li
agradava anar molt presumit, mudat.
Sovint
quedava amb els amics per tocar la guitarra i cantar cançons mexicanes. També li
agradava mirar partits de futbol, tenis i el cap de setmana fer una bona
migdiada al sofà. Però el que desitjava més era estar amb la família.
Deia que
quan plovia, li agradava sentir la pluja per què es relaxava i més d’una vegada
li agafava son.
Sempre que
em veia li deia als meus pares: “aquesta nena sera un ratolí”, amb això volia
dir que de gran sería molt moguda, i tenia raó, hehehe!! També deia que la meva
germana i jo portariem a vendre a tothom, però segons ell no es referia a que seriem unes malcriades,
sino que seriem molt espavilades perquè trobàvem solucions per tot.
Un dia li vaig preguntar com és que
tocava la guitarra i cantava cançons mexicanes i no catalanes o de qualsevol altre païs, i ell
em va explicar que abans de ser català era mexicà,jo em vaig quedar estranyada,
però com que era petita m’ho vaig creure!! Quan va morir em van dir que era
mentira que sols m’ho deia per fem riure.
La veritat és
que el trobo molt a faltar, i m’agradaria que fos aquí: per fem riure com
abans, per tenir la seva companyia…
Però
com em diuen els meus pares sempre estara al meu costat.
0 comentarios:
Escriu un comentari